SILENCI. S'ESTÀ NEGOCIANT

Des de l'endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya, no he dit res respecte als resultats ni a les negociacions. També haig de dir, que des d'aquella nit fins avui, he llegit moltes coses. Declaracions i contra declaracions, opinions afortunades i d'altres que segons el meu criteri no ho han estat tant, tertúlies televisives, radiofóniques, opinions als diaris en paper i diaris digitals; opinions al Facebook, al twitter.... a tot arreu baja!!. Jo també tinc la meva opinió, evidentment. La meva experiència (molt humil), em diu que s'ha de ser molt prudent. Com deia, la meva experiència és remonta a l'any 2003. Em refereixo al primer govern tripartit en el qual va ser President el Sr. Pascual Maragall. En aquells anys, jo era un membre més de la executiva local d'ERC de Tarragona. Durant tot el temps que van durar les negociacions, nosaltres teníem la informació de primera mà el mateix dia al vespre per part d'una persona que estava directament en les negociacions, i que ens informava fil per randa de com havia anat el dia. I tinc que dir que, de tot el que es deia i s'escribia tenia ben poc a veure en el que realment s'estava parlant i negociant. I qui pitjor ho portava, eren els mitjans de comunicació convencionals, vivien en una altra galaxia. Jo, per tant, seguiré esperant, amb un silenci respectuós cap a tota aquesta gent, aquests conciutadans meus, que estan negociant el futur del país. Siguin de la CUP, siguin de Junts Pel Sí, o siguin d'on siguin. Tinc claríssim que arribaran a un acord i que ens en sortirem. I segurament més aviat del que algú o alguns es pensen.

CAP A ON TIRAREM ARA?

Després del 9N, s’obre un nou marc de debat polític a Catalunya. Hi ha qui diu, i jo comparteixo aquesta opinió, que el President Mas té la paella del tempo pel mànec i que ara, passada la famosa data, podria deixar enrere a ERC com a “soci” de govern, i buscar altres aliats per, com a mínim, aprovar els pressupostos del 2015. A l’inici d’aquesta legislatura, quan es va firmar el pacte amb ERC, un dels punts que més “molestava” a CiU, era que abans del 2015 s’havia de convocar un referèndum. Ara, doncs, que aquesta “càrrega” en forma de mandat ja ha passat, el President Mas es troba alliberat per fer i desfer sense cap lligam. D’altra banda, tot i que l’objectiu, aparentment, sigui el mateix per ERC com per CiU, arribar a la independència, no tinc clar que la estratègia per arribar-hi sigui la mateixa. Segons he estat llegint, Convergència, i en aquest cas el President Mas, no tindria tanta pressa com pot tenir ERC. És més, hi ha qui parla de que es podria acabar la legislatura tranquil·lament. Això ens portaria al novembre del 2016. També he llegit que una altre “tàctica” del President seria aprofitar aquesta tirada que li ha donat el 9N, i des d’ara fins el juny de l’any vinent, intentar negociar amb Madrid un referèndum en condicions. Sembla que aquest camí, escoltades les declaracions d’avui en roda de premsa del president Rajoy, ara mateix es descarta per si sol. Per tant, només quedaria convocar eleccions, plebiscitàries o no, i a veure que passa.

D’altra banda, ERC té una mica més de “pressa” que el que aparentment, pugui tenir Convergència. Dins ERC, hi ha qui defensa en proclamar unilateralment una DUI, hi ha qui vol accelerar el màxim el termini per convocar eleccions... tot plegat fa que tinguem un panorama una mica incert.

I per acabar, hi ha el que jo anomeno la via Enric Juliana. El prestigiós periodista de La Vanguardia, va insinuar fa uns dies que el President Mas estaria “sondejant” a diferents personalitats de prestigi del món acadèmic, universitari, etc, per fer una llista més “ciutadana” i no tant de “partit”, amb un perfil més tècnic per arribar a més sectors de la societat catalana.

S’obre doncs, un horitzó ple de incerteses, i qui sap si d’aquí poques setmanes tenim alguna sorpresa. Estarem atents.

BEATIFICACIONS

Qui em coneix, sap perfectament que jo en això de les religions, les creences, etc, no sóc gens dogmàtic, i per tant, mentre a mi em deixin viure en pau, cadascú que faci el que vulgui. Jo, per exemple, no he batejat a cap dels meus dos fills. Que siguin ells els que decideixen que volen ser quan siguin grans... Ja fa setmanes que se sap que el proper diumenge 13 d’octubre hi ha una macro beatificació al complex educatiu de Tarragona, o sigui, el que coneixem tots com La Laboral. Això, que hauria de ser un acte normal dins dels paràmetres de la església, resulta que té una repercussió social que va més enllà de lo estrictament religiós.

I perquè?. D’entrada perquè han aparegut entitats, pintades, cartells, adhesius, etc, de col·lectius que hi estan en contra. Cadascú amb els seus arguments, cal dir que alguns més treballats que d’altres, tots legítims, evidentment.

També he vist per la xarxa, entitats i/o col·lectius que van desde l’ultradreta més reaccionaria, fins entitats tipus “Pro-vida” i coses per l’estil que també faran cap a la Laboral. Embolica que fa fort.

Quan surten situacions com aquesta, me n’adono de que encara segueix existint alló que diuen de les dues Espanyes. I pel  que sembla irreconciliables.

Jo crec que hi ha un error de concepte. Si l’església vol beatificar a germans seus (en aquest cas diaques i capellans morts durant la guerra civil), està en el seu dret de fer-ho.

He vist algun adhesiu anarquista que diu: “Uns els pugen al cel, els altres continuen a les cunetes”. Efectivament, això és injust... però no és un problema de la església (entenc jo), si no que és un problema “polític”, i que cal anar als ajuntaments que toquin, i reclamar que les persones que són mortes dins els el seu terme municipal tinguin un enterrament digne, per això hi ha la Llei de memòria històrica.

Jo crec que l’error és de concepte; no culpem a la església de les beatificacions, exigim als nostres polítics un reconeixement digne per a totes aquelles persones que encara estan per les nostres carreteres o camins enterrats de qualsevol manera.

I, per acabar, tampoc cal que ens estranyem tant de l’actitud del arquebisbe. A lo tonto a lo tonto, ens ha anat colant gols. Amb la excusa de que és una persona propera (que ho és), que és bona persona (que ho és), que escolta (que ho fa), etc, etc, etc,.... ens agafa amb les defenses baixes, i au!, beatificacions per un tubo!. I que us esperàveu???; que és de l’OPUS xatus!!!, i aquests no estan per rucades!, aquests van per feina!!

I per no parlar de gent com Asociación Cruz de San Andrés (per citar només un exemple), entreu a la seva pàgina i veureu el “planning” que porten pel cap de setmana “completo” del 12 i 13 d’octubre.

MONTSE

Que no sóc massa “familiar” és una cosa que els meus pares sempre em recorden. Que no truco, que han estat malalts i no els he trucat (“perquè si truquessis més sovint, sabries com estem...”), de vegades ha passat algun aniversari i he trucat l’endemà i m’he emportat una bronca que deu n’hi do... en fí, que no sóc el que es podria dir un exemple de fill; si no més aviat tot el contrari. Però, què voleu, sóc així.

Avui és l’aniversari de la meva germana. D’entrada, la felicitació al feisbuc ja la té... més tard, cap al migdia la trucaré i la felicitaré. Però avui, també li vull dedicar quatre ratlles mal escrites. No us diré els anys que fa, perquè, primera, no m’autoritza’t i no vull cagar-la; i, segona, ja comença a tenir una edat... i com les dones per aquestes coses són molt d’aquella manera (i que jo mai he entés), doncs millor ho deixem com està. Que la meva mare ja m’ho deia: “calladet, estàs més guapo”.

Doncs això, que avui la meva germana fa anys. Me n’enrecordo molt bé quan va venir al món. Quan la meva mare va tenir les primeres contraccions, vam trucar al meu pare, que ràpidament va venir ell i cotxe, i es va emportar a la meva mare a la Clínica Monegal (aleshores, a casa, érem de la Monegal). I el meu germà i jo ens vam quedar a casa (ara no recordo amb qui). Cap a la tarda, vam anar a la clínica i allà estava la meva mare, i al costa, amb un bressol petitet la meva germana. Era molt petitona, els cabells negres i la pell molt rosadeta... era moníssima...

Després de dos alonsos, va venir la nena... la nena que avui és tota una dona i que jo m’estimo molt, tot i que no li dic tot el sovint que ella es mereix. T’estimo germaneta i per molts i molts anys!!!!

El dia que la meva mare feia 70 anys, la meva germana va pagar una fiança i ens va treure als dos germans de Ca'n Brians... Va ser un dia molt xul·lo.

ROC

Avui m’he despertat plorant. No recordo que m’hagi passat cap altra vegada. Avui t’he somiat. He somiat que tornàvem a estar junts.

Té collons, que amb la de trapelleries que em vas arribar a fer, t’estimés (i t’estimi encara ara) tant.

Vas arribar a casa que eres una boleta de pel i no paraves de fer miaus.... et vaig portar al veterinari, i com eres tant petitet, tenies pocs dies, no et van poder posar cap vacuna. De tornada a casa, recordo que et vaig comprar tots els estris necessaris perquè no et faltés de res: la safata i la sorra perquè poguessis fer les teves necessitats, el pinso, la menjadora, i una piloteta amb un picarol a dins.

La primera nit, va ser un desastre. Anaves perdut pel pis, tu i els teus miaus... fins que, cansat de sentir-te, et vaig posar dins el llit al damunt del meu pit. El primer error estava servit. Això sí, vas canviar els miaus, pels roncs i et vas dormir plàcidament. Comento lo del error, perquè conforme et vas anar fent gran, tu seguies pujant al damunt del meu pit, i quan ja eres un gat adult em costava respirar... però qualsevol et feia fora!!!, gastaves una mala llet, cabró!

Els dies anaven passant al Carrer La Nau. I va arribar la tardor. Havia estat estalviant molts mesos per poder tenir un sofà. Un menjador sense un sofà, no és un menjador... doncs bé, estava a la porta, pagant al repartidor, i vaig sentir com t’esmolaves les ungles en un lateral del sofà que jo encara ni havia pogut desembalar. Aquell dia vas “pillar” txon... i tant que vas “pillar”. Passaven les setmanes, i anaves creixent. Un dia, mentre feia el dinar, vaig sentir com les dues cadires del despatx (s’entén que tenien rodes), es movien d’un cantó cap a un altra... per un moment reconec que em vaig acollonir perquè ni vaig pensar que tenia gat ni res. Vaig anar al despatx, i allà estaves tu, donant saltirons d’una cadira a una altra, t’ho estaves passant de puta mare. No vaig tardar massa en posar les cadires al menjador perquè així tinguessis més recorregut. Després ja et vas encarregar tu de fer-les anar per tot arreu.

Van passar els anys, quatre concretament, i vas conèixer el que hauria de ser el teu nou company, el Bobi. Era el gosset de la Roser. Que com ens vam posar a viure junts... pos eso, vas haver de compartir el protagonisme. Finalment, va arribar la Jazz, una gateta molt carinyosa que vam trobar al Carrer Destral i que també tenia pocs dies. L’arribada de la Jazz, et va tranquil·litzar una mica els ànims i vas millorar una mica el teu comportament. Al llarg de la teva vida hem hagut de córrer alguna vegada per anar al veterinari, sempre has estat un gatet amb un ronyó fotudet i amb un fetge una mica especial; però tot i així, vam estar junts gairebé 16 anys. 

Ara que ja no hi ets, de vegades miro enrere, i et recordo en moltes de les teves facetes: quan et portava a la platja (i et cridava pel teu nom i venies!!!!!, increïble en els gats!!!), el dia que una mica més i et perds al Loreto (sort del Bobi aquell dia), quan vas caçar un colom i el vas portar a la meva habitació i em vas donar un ensurt de mort, quan acabava de dinar o de sopar i a l’instant et tenia a la meva falda...

Em vas fer moltes, i algunes de sonades, però ara, vist en perspectiva, et trobo a faltar. Allà on siguis amic Roc, espero que estiguis bé.

El Roc a l'esquerra i la Jazz a la dreta dins unes estanteries de casa

Va per tu, Rafa.

Costa molt començar un post, quan has de parlar de la mort d’un amic, i més si és de la teva mort Rafa, cony!. Marxes, així, au!, de qualsevol manera... i això no es fa, joder!

Tal i com et vaig dir ahir al vespre pel feisbuc, et vull fer un modest homenatge “a la meva manera”.

“Lu nostru”, arrenca cap allà a començaments dels 90, concretament al maig del 1992. El Nou Diari, la secció d’esports, estava paint la marxa del GRAN Lluís Payarols al diari Sport.

A la redacció de Tarragona hi éreu el Jordi Sierra i tu. Eren temps de canvis, i també van aparèixer el Pep Coch, més tard també el Fermí Morera...

De totes les feines que he tingut (i que no són poques), guardo un bon record i he deixat bons amics i amigues; però al Nou Diari i a Onda Rambla va ser diferent. (tot i que professionalment no em va anar massa bé ni a un lloc ni a un altre, perquè em passava més hores a la redacció que venent publicitat).

I dic que va ser diferent, perquè érem com una família: La Rosa Mari, l’Imma Jové, l’Eli Pujol, la Elisabeth Esporrín, el David Sanahujas, el Sergi Puig, la Dolors, el Jordi Jaria, el Toni Gallardo, la Esther Domingo, la Marga Mallol, la Cinta Bellmunt, el Xavier Abelló (i les seves dèries), la Montse Pena, el Josep Maria Pena, el Mauri, la Sònia, la Bego... els companys de Reus, els del tancament, correcció, disseny, subscripcions, publicitat...en fi!.

Va ser en aquell temps que em vas oferir la possibilitat de col·laborar amb tu, en una tertúlia que feies als vespres a Onda Rambla. Eren uns temps en que les desconnexions de les grans emissores eren de matí i tarda...i no com ara que desconnecten per fer una merda d’informatiu i para de comptar.

Fotografia cedida per l'amic Domingo García

Jo ja col·laborava a Tarragona Ràdio, de la ma de l’amic Carles Cortés. Gràcies a vosaltres dos, al Carles i a tu, he conegut el món de la ràdio, cosa que us agraeixo infinitament.

Gràcies a les teves tertúlies he conegut bons amics com el Pere Valls, el Miquel Blay, el Xavi Sabat, el Josep Maria Andreu, el Nando Huidobro, el Ramon Sicart.... i tants i tants d’altres. Això també t’ho dec a tu.

També et dec a tu haver treballat uns mesos a Onda Rambla. Vas ser tu qui em va presentar al director d’aquell moment, el Pitu Tarrasa. Allà també érem una família (una mica més petita si tu vols), però ens ho varem passar molt bé.... el Montesinos, l’Eduard Vicente, l’Oscar Ramírez, el Jordi Benavent, la Maribel, el German, la Grego...

La puta crisi amic meu, ha fet que molts companys de la teva professió hagin hagut de buscar-se la vida: gabinets de premsa d’institucions, d’empreses, de partits polítics... els més agosarats han obert els seus propis diaris digitals... però també hi ha qui les coses no li han anat tant bé o, simplement els hi ha faltat aquell cop de sort o aquell “padrí” o aquella trucada de recomanació... i quan passen els mesos, i la situació no remunta, la cosa es posa difícil i, fins i tot, desesperant.

M’atreveixo a dir (i això és una opinió personal), que si haguessis trobat feina potser avui encara series entre nosaltres... no sé, és una sensació i prou.

Tu eres un tio amb talent, bon professional, (encara flipo ara quan recordo que les tertúlies les feies sense guió... ), periodista de trinxera, tu allà, al peu del canó; ni faxos, ni correus electrònics ni òsties... llibreta i boli.

Incisiu, amb un estil peculiar... però, que cony!, era el teu!; aquella pregunta punyent... que més d’un cop pensava: “serà cabrón!!”...

No res txon, jo ho deixo aquí. Ja et vaig avisar ahir que no seria res especial, ja veus, un escrit en aquest bloc, que rep alguna visita de tant en tant, amb una redacció molt millorable, però ple de sentiment (collons! , ara semblo el Mallol).

Txon, fes bondat, porta’t bé, no fotis molta canya per on siguis... i, si veus al Fermí el saludes de part meva, i no facis cas si veus a una tocant la gralla, és la Gemma, o a un altre ballant, és el Jaume... o un altre portant el pas dels Armats, és el Josep Maria... o un altre que porti la camisa de la Jove, és el Vidalet... o un que t’oferirà una coca, és el Joan... seguiria la llista, però és molt dolorosa... només desitjo que estiguis bé, i, algun dia, espero que llunyà que tinc que controlar amb quins jambos va la meva filla Ariadna, ens tornem a veure, Chartreuse en ma i parlem del nostre Nàstic.

Jo, mentrestant, des del meu raconet de preferent, quan aquesta temporada pugem a segona A, pensaré en tu xatomeu. T’estimo.

Avui sóc Roser Tarragó

Quan sento parlar als dirigents de ciudadanos, adreçant-se des del seu escó al Parlament, d'intol·lerància i rucades per l'estil quan es refereixen a sentiments nacionals catalans, és quan l'estòmag em dóna un tomb, i em vénen ganes de vomitar.

Quan, per exemple, fets com els d'ahir, fan que una esportista de la selecció espanyola de waterpolo, concretament  Roser Tarragó, ha de tancar el seu perfil de Twuiter perquè llueix una estel·lada, i ha rebut tota mena d'insults i d'amenaces, es quan em ve al cap aquesta xarrameca dels Cañas, Riberas i companyia. 

Aquests Lerrouxistes-filo feixistes, encara han de sortir a defensar la democràcia que tant prediquen i condemnar fets com aquests. Però no, és clar, com és una persona independentista que es foti, ja s'ho farà... ja hi haurà d'altres que sortiran a defensar-la. 

Aquests filo-feixistes, fan que si no estàs amb ells, estàs en contra d'ells; ells són els defensors de tot el que es mogui. Amb ells, podràs veure imatges d'una escola on es feien treballs manuals per a la manifestació de l'11 de setembre passat, i on hi havien estel·lades i d'altres simbols independentistes, i ells, sense ecomanar-se ni a deu ni a sa mare, fan servir la imatge per abocar merda a la llei de normalització lingüística, i deixan perles com que "de esta manera se educan a los niños en Cataluña". Ells ja han abocat la merda... ara ja t'aclariràs tu en netejar-la... i és clar, aquest discurs alguns tarons d'espanya ho compren.

"En política hi ha els adversaris, que són els polítics dels altres partits; i els enemics, que són els del teu propi partit", bromejava un destacat líder polític català. I jo afegiria que ha nascut una nova espècie: els enemics del pais, i aquests són ciudadanos.

Jo avui també sóc Roser Tarragó. Ja veurem quantes medalles guanya espanya el dia que siguem independents...

Arrenca la reunió constitutiva del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Comença el compte enrera...

Avui és un gran dia. Ha estat un dia de gala al Parlament de Catalunya. Avui s'ha constituït la comissió del Pacte Nacional al Dret a Decidir. 

Més de 40 entitats i grups polítics parlamentaris, llevat del PSC, PP i Ciudadanos, s'han tancat durant més de dues hores a la sala  de sessions de la cambra catalana per articular un acord per la consulta sobiranista a Catalunya.

Fa mal als ulls que un partit de tradició catalanista com és el PSC s'hagi alineat amb els partits anomenats unionistes. Evidentment que cadascú fa el que creu que ha de fer, però una cosa és formar part de la comissió del Pacte Nacional del Dret a Decidir, i després demanar el vot pel NO, però, ja d'entrada no estar d'acord perquè els ciutadans de Catalunya es puguin expressar, francament, ho trobo molt fort. Tots sabem que el PSC no és un partit independentista, però negar el dret democràtic als seus conciutadans a poder expressar la seva opinió em sembla una broma de mal gust.

Un cop ha acabat la trobada, el Conseller de la Presidència i portaveu del Govern, Francesc Homs, ha declarat als mitjans de comunicació que: "S'ha posat de manifest que no cal pensar el mateix per defensar el dret a decidir". "La democràcia no és el problema, ans al contrari: és la solució. Ha estat el comú denominador de tots els participants".

A llarg d'aquesta setmana, el President Mas enviarà una carta al president Rajoy, on li explicarà els resultats de la reunió i a les conclusions a les que s'han arribat.

Hola de nou!

Un any, tres mesos i 12 dies, a banda de semblar una condemna, és el temps que he estat en silenci en aquest bloc. Un bloc que al seu neixement, va tenir bastanta activitat, mica en mica ha anat minvant. He estat uns anys molt actiu al Facebook, i, al fina, la conclusió es que tot és complementari i que es qüestió d'equilibris.

Per tant, el que faré a partir d'ara és repartir les intervencions. Al Facebook i Twitter la inmediatesa i al bloc les reflexions. Ja veurem si me n'en sortiré.

De moment, però, li he canviat una mica la cara al bloc. No m'acaba de convèncer el "coloridu", no sóc amant de masses colors en tant poc espai, però de mica en mica aniré canviant cosetes.  També he notat molts canvis quan he entrat a la configuració del bloc, i per tant hauré de familiaritzar-me amb tot plegat.

Vinga!, ens anem llegint!!. Salut!