Va per tu, Rafa.

Costa molt començar un post, quan has de parlar de la mort d’un amic, i més si és de la teva mort Rafa, cony!. Marxes, així, au!, de qualsevol manera... i això no es fa, joder!

Tal i com et vaig dir ahir al vespre pel feisbuc, et vull fer un modest homenatge “a la meva manera”.

“Lu nostru”, arrenca cap allà a començaments dels 90, concretament al maig del 1992. El Nou Diari, la secció d’esports, estava paint la marxa del GRAN Lluís Payarols al diari Sport.

A la redacció de Tarragona hi éreu el Jordi Sierra i tu. Eren temps de canvis, i també van aparèixer el Pep Coch, més tard també el Fermí Morera...

De totes les feines que he tingut (i que no són poques), guardo un bon record i he deixat bons amics i amigues; però al Nou Diari i a Onda Rambla va ser diferent. (tot i que professionalment no em va anar massa bé ni a un lloc ni a un altre, perquè em passava més hores a la redacció que venent publicitat).

I dic que va ser diferent, perquè érem com una família: La Rosa Mari, l’Imma Jové, l’Eli Pujol, la Elisabeth Esporrín, el David Sanahujas, el Sergi Puig, la Dolors, el Jordi Jaria, el Toni Gallardo, la Esther Domingo, la Marga Mallol, la Cinta Bellmunt, el Xavier Abelló (i les seves dèries), la Montse Pena, el Josep Maria Pena, el Mauri, la Sònia, la Bego... els companys de Reus, els del tancament, correcció, disseny, subscripcions, publicitat...en fi!.

Va ser en aquell temps que em vas oferir la possibilitat de col·laborar amb tu, en una tertúlia que feies als vespres a Onda Rambla. Eren uns temps en que les desconnexions de les grans emissores eren de matí i tarda...i no com ara que desconnecten per fer una merda d’informatiu i para de comptar.

Fotografia cedida per l'amic Domingo García

Jo ja col·laborava a Tarragona Ràdio, de la ma de l’amic Carles Cortés. Gràcies a vosaltres dos, al Carles i a tu, he conegut el món de la ràdio, cosa que us agraeixo infinitament.

Gràcies a les teves tertúlies he conegut bons amics com el Pere Valls, el Miquel Blay, el Xavi Sabat, el Josep Maria Andreu, el Nando Huidobro, el Ramon Sicart.... i tants i tants d’altres. Això també t’ho dec a tu.

També et dec a tu haver treballat uns mesos a Onda Rambla. Vas ser tu qui em va presentar al director d’aquell moment, el Pitu Tarrasa. Allà també érem una família (una mica més petita si tu vols), però ens ho varem passar molt bé.... el Montesinos, l’Eduard Vicente, l’Oscar Ramírez, el Jordi Benavent, la Maribel, el German, la Grego...

La puta crisi amic meu, ha fet que molts companys de la teva professió hagin hagut de buscar-se la vida: gabinets de premsa d’institucions, d’empreses, de partits polítics... els més agosarats han obert els seus propis diaris digitals... però també hi ha qui les coses no li han anat tant bé o, simplement els hi ha faltat aquell cop de sort o aquell “padrí” o aquella trucada de recomanació... i quan passen els mesos, i la situació no remunta, la cosa es posa difícil i, fins i tot, desesperant.

M’atreveixo a dir (i això és una opinió personal), que si haguessis trobat feina potser avui encara series entre nosaltres... no sé, és una sensació i prou.

Tu eres un tio amb talent, bon professional, (encara flipo ara quan recordo que les tertúlies les feies sense guió... ), periodista de trinxera, tu allà, al peu del canó; ni faxos, ni correus electrònics ni òsties... llibreta i boli.

Incisiu, amb un estil peculiar... però, que cony!, era el teu!; aquella pregunta punyent... que més d’un cop pensava: “serà cabrón!!”...

No res txon, jo ho deixo aquí. Ja et vaig avisar ahir que no seria res especial, ja veus, un escrit en aquest bloc, que rep alguna visita de tant en tant, amb una redacció molt millorable, però ple de sentiment (collons! , ara semblo el Mallol).

Txon, fes bondat, porta’t bé, no fotis molta canya per on siguis... i, si veus al Fermí el saludes de part meva, i no facis cas si veus a una tocant la gralla, és la Gemma, o a un altre ballant, és el Jaume... o un altre portant el pas dels Armats, és el Josep Maria... o un altre que porti la camisa de la Jove, és el Vidalet... o un que t’oferirà una coca, és el Joan... seguiria la llista, però és molt dolorosa... només desitjo que estiguis bé, i, algun dia, espero que llunyà que tinc que controlar amb quins jambos va la meva filla Ariadna, ens tornem a veure, Chartreuse en ma i parlem del nostre Nàstic.

Jo, mentrestant, des del meu raconet de preferent, quan aquesta temporada pugem a segona A, pensaré en tu xatomeu. T’estimo.