6 de set. 2007

EL GRAN PAVAROTTI ENS HA DEIXAT


Era una mort anunciada, però els que l'admirem (i l'admirarem sempre), esperavem que es retrasés en el temps... però finalment ens ha deixat aquesta matinada.

Si hi ha alguna persona culpable de que a mi m'agradi l'opera, aquesta persona és la meva dona, la Roser. Jo sabia alguna aria (sovint desconeixia de quina òpera era), i poca cosa més.


És més, quan ens vam conéixer, i em va dir que li agradava l'òpera, vaig pensar: "doncs quin rollo, xata...". I és a base de temps, paciència, dedicació i sobretot amb molt d'amor, que és el que sol posar ella en totes les coses que fa i desfà (i us asseguro que fa i desfà unes quantes), que vaig anar entrant en això que diuen el món de l'òpera. I francament ho recomano a tothom.

Us explico aquest rollo, per que una de les veus que m'emociona més és sens dubte la del Pavarotti. Ha estat una de les veus que m'han acompanyat - i m'acompanyen encara avui -, al meu aprenentatge. Un aprenentatge que no s'acaba mai. Tampoc pretenc ser un erudit sobre el tema. D'això ja se n'encarrega el Roger Alier i el seu deixeble inseparable el Marcel Gorgori.

Descansi en pau, doncs, una de les veus més prestigioses d'aquest món... i ara, de l'altre.


Salut!

1 comentari:

mossèn ha dit...

no m'agradaria acabessis com en farinelli ... et preferixo tipo marilyn manson !!! oh, sí ... tio bueno !!! ... salut