8 de març, dia internacional de les dones

MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS

Enguany fa 101 anys de la primera commemoració del 8 de març com a Dia internacional de les Dones. Una data d'homenatge i reivindicació al moviment a favor dels drets de les dones que ens permet manifestar les desigualtats encara existents actualment. Fa més d'un segle que aquest dia reivindiquem la igualtat dels drets entre homes i dones i, és ben cert, que hem avançat, però encara no hem assolit i estem lluny de l’objectiu de la plena igualtat, perquè una cosa són els drets legals i una altra de ben diferent, els assolits. Un any més des d’Esquerra Republicana i les JERC us volem animar a participar en totes les mobilitzacions i actes arreu del territori i a continuar lluitant pels drets de totes les dones. 

Avui, l'actual context de crisi provocat per la manca de control dels mercats financers i la recent reforma laboral imposada pel govern espanyol suposa, a la pràctica, un clar retrocés en els drets i condicions laborals de la ciutadania, i molt especialment de les dones, conquerits durant anys de lluita i reivindicació. Dins el paquet de mesures proposades des dels governs actuals contra la crisi, la reforma laboral serà aquella que més incidència tindrà sobre els drets dels i les treballadores i afectarà, concretament, a les possibilitats de promoció professional de les dones. Tampoc s’ha tingut en compte fins a quin punt aquestes mesures podien afectar les dones; el Govern no ha valorat, d’entrada, l’impacte que podien tenir des d’una perspectiva de gènere, malgrat la seva obligatorietat. Aquesta reforma no garanteix tampoc l’obligatorietat de posar en marxa els plans d’igualtat a les empreses. La reforma laboral representa un pas enrere en els drets de les dones.

Altres mesures com la congelació del salari mínim i la reforma de l’IRPF pot provocar una disminució de la independència econòmica de les dones, ja que són aquelles que menys salari de mitjana tenen, i a més pateixen una discriminació salarial del 22% per realitzar la mateixa feina que els homes. Tanmateix, la baixada de salaris està estretament lligada amb la disminució de la pensió i en conseqüència abocarà a les dones, encara més, a la l’exclusió i a la pobresa. 

La congelació de les plantilles del sector públic perjudica especialment les dones perquè són les que ocupen molts d’aquests llocs, especialment a la sanitat i l’educació, on les retallades han estat més severes i ara s’obre la porta a la privatització dels serveis públics.

El fet de promoure el treball assalariat a temps parcial, la disminució la despesa social, la manca de polítiques adreçades a afavorir la conciliació personal, laboral i familiar conjuntament amb la poca coresponsabilitat dels homes, provocarà una divisió encara més gran del treball. En aquesta situació, es reafirmen els esquemes tradicionals patriarcals encara vigents a les nostres societats. Les dones seran les que més patiran aquests canvis: l'atur de llarga durada, el retorn a la inactivitat estructural i de nou, la càrrega de la majoria de les tasques reproductives de la llar, de les quals encara avui, la societat, no ha estat capaç de distribuir de manera igual entre homes i dones.

És per tot això que les dones i els homes de d'Esquerra Republicana i les JERC volem fer que aquest 8 de març, dia en que la reforma laboral inicia el procés de convalidació al Congrés, ens mobilitzem arreu dels Països Catalans per reclamar que no podem fer ni un pas enrere en els drets aconseguits aquest segle de lluita i que volem ser DONES AMB TOTS ELS DRETS!

dona@esquerra.org | dona@jerc.cat

Quan s'obren els sarcòfacs...

Surten mòmies com el "pàjaru" de la foto. L'indocumentat Victoriano Sánchez Arminio. Aquell àrbitre de la dècada dels 70 i 80, més dolent que la tinya; amb uns arbitratges escandalosament dolents... us enrecordeu d'aquell penal en contra del Barça al camp del Valladolid i que, de manera miraculosa va aturar el malaurat Urruti?; doncs va ser pitat pel caspós amb cara de gànster de la foto. I, si amics meus, com passa en moltes facetes de les nostres vides, quan més dolent, incompetent, nefast... ets, MÉS AMUNT ARRIBES!!!!. Aquest "sujetu" ja porta més de 19 anys presidint el comitè d'àrbitres espanyols. Vés a saber, si no fes aquesta funció, quin seria el seu futur professional. En fí, que ara aquesta mòmia amb potes, denunciarà al comitè de competició (una altre fatxenda i un altre insult a la intel·ligència) al jugador del Barça Gerard Piqué, per les seves declaracions del passat dissabte després del partit contra el Sporting de Gijón. En canvi, quan el macarró dels parquings, el Mourinyu, espera a la tripleta arbitral per esbroncar-los, allà no passa res, i la mòmia del Sanchesss Arminiu no diu ni mu.

Se'ns pixan a la cara, i diuen que plou...

JO NO CELEBRO EL JALOGÜIN...

Som a un país petitet, de vegades una mica extrany, però això sí, farcit de tradicions arreu i, com no, tota tradició l'acompanyem del plat o plats corresponents (no fós cas!).

Per això, que, els Sants Valentins de torn (patrocinats pel Corte Inglés); Jalogüins i Pares (vés a saber de qui) NOELS i collonades diverses, a casa no les celebrem.

Per això que en aquestes dates, castanyes, panellets, vi ranci, rovellons (si no són massa cars) i deixem-nos d'invasions ianquis que no van enlloc.

Salut!

QUE COM ESTIC?... DE PUTA MARE!

Fa uns mesos, em va arribar un “pobre point”, que em va fer pensar. Es tractava de un repàs de les coses més immediates que tenim al nostre voltant, i que, molt sovint, no li donem la importància que cal.

Per exemple, una de les frases deia: “si tens més de 30 anys i encara tens el pare i la mare vius, et pots donar per satisfet; perquè més del X% de la població mundial (ara no recordo exactament el tant per cent), no pot dir el mateix”; una altre frase deia alguna cosa semblant a: “si quan tens mal de cap, obres la farmaciola de casa teva i et prens una pastilla, pensa que X% de la població mundial, no pot fer el mateix ni ho podrà fer mai a la seva vida”... i frases per l’estil relacionades amb el nostre dia a dia: poder tenir aigua corrent, llum, casa... etc, etc.

Això, jo que sóc un sensiblero de collons, em va fer pensar i molt. De fet, cada dia trobo un moment per reflexionar sobre el tema...

Tinc salut, tinc una dona encantadora, dos fills que “ni te cuen”; tinc el privilegi de poder aixecar el telèfon i poder parlar amb el meu pare i la meva mare, o, en un cop de pedra els puc anar a veure personalment; tinc 2 germans, un germà i una germana, que problemes laborals a banda, estan bé; tinc uns sogres encantadors; tinc feina i per tant, com a derivada d’això, em puc pagar la hipoteca, el col·legi dels nens, el menjar, les despeses de la casa, i algun capritxet de tant en tant... això si, a final de mes el compte sembla el desert del Sahara.

D’altre banda, em considero un afortunat tenint els amics i amigues que tinc. No tinc un duro, però sóc tremendament ric en amics i amigues... aquest és el meu verdader patrimoni!. Només m’entristeix pensar en aquells amics i amigues, que, per circumstàncies diverses ja no hi són entre nosaltres.
En definitiva, que no em puc queixar de res!!.

Per això quan veig algun amic pel carrer i em pregunta: “qué, com va tot, com estàs??”, jo sempre contesto: que com estic?, de puta mare! ... i amb la que està caient, encara més.

Roger Hodgson, que gran que ets…

Ahir a la nit, vaig anar al concert que feia el ex-membre (i ànima mater) de la banda anglesa Supertramp, Roger Hodgson, al Camp de Mart.

En la seva gira mundial, ha fet 3 parades a terres catalanes: el 31 de març va actuar a Barcelona (al Palau de la Música); ahir aquí a Tarragona i l’1 d’agost actuarà a Palafrugell.

Una vegada més, li tinc que agraïr a la meva dona, la Roser, la seva paciència alhora de fer la cua corresponent per poder adquirir una entrada perquè jo pogués anar al concert. Això és amor, i el demés són punyetes. La llista de motius pels quals me la estimo tant, seria inacabable.

La nit va començar molt ennuvolada i amb amenaça de pluja. Sort que la carpa del Camp de Mart (que tant i tant havia criticat jo en el seu moment), va salvar a la concurrència del gran aigüat que va caure a meitat de concert.

Amb puntualitat britànica, com no podia ser d’una altre manera, va aparèixer damunt de l’escenari un Roger Hodgson habitllat amb una camisa que recordava la seva època “hippy”. En un tres i no res, va anar fer feina i va arrencar el concert amb la cançó “Take de long way home”.

Pels que som una mica malalts, i que quan anem a concerts ens agrada que el concert sóni com al LP o d’una manera bastant aproximada, he de dir que, pel meu gust, la banda no desmereixia gens ni gota als “Supertramps” originals. Jo faria esment a dos, dels 4 músics que acompanyaven a Hodgson; el bateria del grup: Bryan head i a Aaron Mac Donald (Teclats, saxo, clarinet i veus). També acompanyaven al “mestre”, Kevin Adamson i Ian Stewart. Entre els 5, van aconseguir sonar a Supertramp d’una manera genuïna.

Va seguir el repertori amb “School” i després va afegir unes cançons de la seva època en solitari. El públic, però, demanava cançons de Supertramp i va ser quan va arrencar dels seients als qui erem allà presents quan va cantar “Breakfast in America”. Li va seguir “The logical song”... i aquí, fa una parada.

D’una manera solemne, i sense treure’s la guitarra de sobre, se senta davant del piano, i explica que fa poc dies, havia estat a Liverpool. I que la següent cançó que cantaria era un homenatge als Beatles, però que, més concretament, era un homenatge al desaparegut John Lennon. Entre llàgrimes, vaig cantar amb el “mestre” Hodgson “Across the universe”.

Aquí em va tocar la fibra i bé!. suposo que van ser masses emocions juntes en tant poca estona.
Jo, que sóc de llàgrima fàcil, i que a més a més, sóc un fan incondicional del John Lennon... doncs això!.

Després de tocar una cançó de la seva època en solitari, “The Awakening”, va tornar al repertori Supertramp amb “Don’t leave me now” (de l’elepé “Famous Last Words), l’últim treball de Supertramp amb Roger Hodgson. Després, com diria aquell, avall que fa baixada: “Dreamer” i “Fool’s overture”. Després d’un apoteòsic final, en Hudgson i la seva banda, van marxar de l’escenari.

Anaven arriats aquests músics si es pensaven que marxarien així per les bones. Tot l’auditori en peus, va estar aplaudint de manera incansable fins que van tornar a sortir (perquè, tot s’ha de dir, van trigar bastant menys a tornar a l’escenari que un cantautor català, molt trascendent ell, que es pensa que és no se qué.. o no sé quí), per acabar la vetllada amb 3 cançons: “Two of us”, “Give a little bit” (en aquest moment el Camp de Mart ja era una disbauxa, i de mica en mica, la gent es va anar apropant a l’escenari ballant i saltant) i, quan la pluja era més intensa sobre la carpa del Camp de Mart, va cloure amb el clàssic “It’s raining again”...

Un concert, que no oblidaré mentre visqui...

Com en un somni, vaig tenir a Roger Hodgson a pocs metres, tocant-me un repertori força digne de cançons de Supertramp... malauradament, cap somni és infinit i, al final, va sonar el despertador. Llàstima...

La Roser, la meva dona.

Sovint, quan ens referim a personatges famosos que ens agraden, tirem d’adjectius qualificatius i els deixem, als famosos, a l’alçada dels Déus de l’Olimp.
Avui, però, no parlaré del “famoseo”; avui vull parlar d’aquelles persones que en el seu dia a dia, d’una manera més o menys anónima, també aporten el seu talent i la seva vàlua a la societat.

Una d’aquestes persones, és sense cap mena de dubte, la meva dona. La Roser.
El que a mi em costa una mica d’esforç, com per exemple, posar-me davant de la pantalla de l’ordinador i fer un article d’opinió o una entrada al meu bloc com ara aquesta que esteu llegint, ella ho fa en pocs minuts. Es posa davant el teclat, i en un tres i no res, ja t’ha fotut la parrafada (entenedora i sense faltes), que ocupa gairebé dos folis. I es queda tant ample la tia..., i no contenta amb això et diu alló de: “Bah, no té importància, per a mi això és molt fàcil...”.

Sí, és clar, és molt fàcil... és fàcil per aquells o aquelles que els hi va aquest rotllo o que, d’alguna manera o altre, ténen facilitat per expressar-se per escrit. I aquest, no és el meu cas. Jo sóc dels que els hi agrada parlar, gesticular, veure els ulls del meu interlocutor, etc. I si, a més a més, hi ha una taula, una birra o un Chartreuse, no fa calor i l’entorn és tranquil i la companyia és l’adequada, la sensació és propera a la felicitat.

No marxem, però, del tema que vull parlar. Deia, que la Roser, dintre de la multitud de facultats que té (i que per això em vaig casar amb ella), hi ha una que m’atrau especialment, i, és, com us deia, aquesta facilitat per redactar. No contenta amb això, ha recuperat una vocació que tenia una mica olvidada: la de periodista. Ha treballat en ràdio, televisió, premsa escrita.. i des de fa uns mesos, col•labora en el diari digital de referència a Tarragona: el Tarragona 21.com En aquestes col•laboracions, realitza entrevistes de primer nivell. Perquè, això sí, la Roser no és de les que es moca amb mitja màniga, al contrari. Ella tira alt... sempre estem a temps de baixar el llistó. De moment, ja ha publicat 24 entrevistes, i els entrevistats, molt diversos per altre banda, molt interessants; aquí va la relació: Jorge Wagensberg, Joan Rigol, Feliu Formosa, Josep-Lluís Carod-Rovira, Pitxi Alonso, Tortell Poltrona, Bonaventura Clotet, Benedetta Tagliabue, Jordi Basté, Salva Racero, Marcel Gorgori, Lluís Claret, Màrius Serra, Francesc Sanuy, Fermí Puig, Roger Alier, Eduard Estivill, Pepa Plana, Miquel Àngel Essomba, Lax’n’Busto, Pere Arquillué, Jordi Carbonell, El mag Lari, Muriel Casals.

Té altres encants, bastants més, però, és impagable la careta que fa quan arriba a casa després d’haver fet la entrevista corresponent. Aquells ullets brillants que posa quan t’està explicant la darrera entrevista, no té preu.

Us deixo l’enllaç on hi trobareu totes les entrevistes publicades fins el moment... passareu uns bons moments, sense cap mena de dubte.

10 anys sense Jordi Vendrell

Avui fa deu anys que ens va deixar en Jordi Vendrell (Manlleu, 1947 – Barcelona, 2001). El Jordi, segons els amics de Vilaweb era productor de músics i cantants; Va començar en això de la ràdio a Ràdio Joventut (com tants i tants d’altres) i Ràdio Club 25. Juntament amb Ramon Barnils i Quim Monzó, va protagonitzar programa a Catalunya Ràdio anomenat “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico”. Era l’any 1983.

A mi, però, el Jordi Vendrell “em neix”, tot just arribo del meu segrest legal (hi ha qui li diu servei militar), al setembre de l’any 1987 on protagonitzava una tertúlia d’actualitat a Catalunya Ràdio, anomenada “l’Orquestra”, que s’emetia de 3 a 4 de la tarda. Fins que la van censurar, just abans dels jocs de l’any 1992, no hi havia dia que no l’escoltés. Passés el que passés, sempre trobava el moment per posar-me els auriculars i escoltar al Jordi Vendrell i els seus “músics” amb la seva “orquestra”.

Recordo, que m’apuntava en un full de paper els convidats que anava portant al programa. Tenia els col•laboradors habituals entre els que destacaven: Jaume Lorés, Vidal Vidal... i després els convidats del dia a dia. Hi havia que repetien presència més (Trias Fargas per exemple).

En aquestes tertúlies hi vaig aprendre moltíssimes coses. Era un autèntic luxe escoltar-les. No exagero gens ni mica si dic que hi vaig aprendre més coses durant els anys que vaig escoltar l’orquestra, que en tots els anys que vaig anar tant al col•legi com a d’institut després.

Vagi doncs el meu petit homenatge, i el AGRAÏMENT a un dels grans periodistes que ha donat aquest país.

Una abraçada Jordi i moltes gràcies per tot.

Més de 1000 persones unides per Tarragona 2017

Un nou pas per arribar a l'octubre amb totes les forces i totes les il·lusions... som-hi!!!!

http://www.tarragona2017.org/noticias.php?id=241

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM

Diuen que qui té un amic té un tresor. Doncs bé, si ens guiem per aquests paràmetres, crec que estic en condicions d’afirmar que podria encapçalar la llista de les persones més riques del món, o si més no, figurar-hi en un lloc destacat. I això, sense comptar els coneguts i els saludats perquè llavors sí, la llista és estratosfèrica. Aquest és un dels motius pels quals, em sento molt afortunat i molt feliç.

En aquest gran llistat d’amics i col•legues n’hi ha un en concret, el Carles Micó, que m’envia setmanalment un compendi de correus electrònics incommensurable. Fins i tot tinc una carpeta a l’Outlook amb el seu nom, on hi reservo tot el que m’envia. Després, al vespre i amb més calma, em miro el contingut del que m’ha enviat.

En aquest compendi de correus electrònics, com us podeu imaginar, hi ha absolutament de tot: paisatges idíl•lics i paradisíacs, ciutats del món, fotos curioses, animals, plantes...; també sovint, m’envia videos, arxius sonors de tot tipus, fotografies... En fi, que és un xollo aquest Carles!!

Ahir al matí, i dintre de la “tongada” del dia, em va enviar una foto, que us adjunto amb aquesta nota d’opinió, que em va fer pensar, en una primera reacció, i emprenyar després. La foto, de l’any 1932 és d’una vigència absoluta. O sigui, 78 anys després estem igual des del punt de vista estatutari. Dissabte passat, quan sentia les diferents declaracions i reaccions de la manifestació celebrada el 10-J, vaig escoltar al Lluís Llach que deia: “estic fins els collons, que el que vaig escriure fa 30 anys encara tingui vigència”. Més clar, impossible. Tota manera, aquí caldria afegir cançons d’altres grups i cantants com per exemple La Trinca, l’Ovidi Montllor, el Quico Pi de la Serra, etc.

Si deixem de banda els 40 anys del dictador, observarem que en 30 anys i escaig hem esgotat la via autonomista i paral•lelament, lentament però sense pausa, la paciència de la gent. Tot i que sóc de la opinió que als anys 70 el discurs independentista era gairebé residual i propi de quatre nostàlgics, en l’actualitat, a banda de ser un discurs transversal (on hi cap tothom siguin d’esquerres o de dretes, nascuts o no aquí, etc, etc), està del tot en vigor. Ens calen, des del meu punt de vista, uns polítics valents, amb decisió i amb les idees clares. Cal sortir dels despatxos, posar el peu pla al carrer i fer pedagogia. La independència de Catalunya no vindrà o no serà, donant l’esquena al Baix Llobregat o a alguns barris de Tarragona – per citar uns exemples -, on això de la independència sona a concepte estratosfèric. Cal doncs, vèncer els prejudicis i “vendre” les excel•lències d’un país lliure dins el marc de la Unió Europea: al cap i a la fí, aquesta és la seva feina. Els votem per això i per això cobren. Cal fer un full de ruta i amb terminis. Cal copsar la opinió de tots i cadascun dels estaments de la nostra societat. Cal saber la opinió dels nostres empresaris, dels sindicats, de tothom.

Què passaria, ara mateix, si es declarés la independència de Catalunya?; per quins llocs grinyolaria?, què passaria amb el deute extern?, quin encaix s’hauria de tenir amb Espanya?, i amb la Unió Europea?... cal plantejar totes aquestes preguntes, posar-les damunt la taula i fer, no només el que s’ha de fer, sinó tot el que calgui, el que sigui prioritat i anant fent camí. Aquesta hauria de ser, en definitiva, una transció pacífica i democràtica cap a la independència nacional.

La legitimitat del poble català està per damunt de la legalitat espanyola. Una legalitat feta a la mida d’ells, dels espanyols, perquè els beneficiï només a ells. Ja se la poden quedar, la seva legalitat: nosaltres tenim la legitimitat, la força de la gent, el poder dels vots, el vigor de la democràcia. Només avançarem si nosaltres volem i dissabte passat va ser un bon punt de sortida.