28 d’ag. 2013

ROC

Avui m’he despertat plorant. No recordo que m’hagi passat cap altra vegada. Avui t’he somiat. He somiat que tornàvem a estar junts.

Té collons, que amb la de trapelleries que em vas arribar a fer, t’estimés (i t’estimi encara ara) tant.

Vas arribar a casa que eres una boleta de pel i no paraves de fer miaus.... et vaig portar al veterinari, i com eres tant petitet, tenies pocs dies, no et van poder posar cap vacuna. De tornada a casa, recordo que et vaig comprar tots els estris necessaris perquè no et faltés de res: la safata i la sorra perquè poguessis fer les teves necessitats, el pinso, la menjadora, i una piloteta amb un picarol a dins.

La primera nit, va ser un desastre. Anaves perdut pel pis, tu i els teus miaus... fins que, cansat de sentir-te, et vaig posar dins el llit al damunt del meu pit. El primer error estava servit. Això sí, vas canviar els miaus, pels roncs i et vas dormir plàcidament. Comento lo del error, perquè conforme et vas anar fent gran, tu seguies pujant al damunt del meu pit, i quan ja eres un gat adult em costava respirar... però qualsevol et feia fora!!!, gastaves una mala llet, cabró!

Els dies anaven passant al Carrer La Nau. I va arribar la tardor. Havia estat estalviant molts mesos per poder tenir un sofà. Un menjador sense un sofà, no és un menjador... doncs bé, estava a la porta, pagant al repartidor, i vaig sentir com t’esmolaves les ungles en un lateral del sofà que jo encara ni havia pogut desembalar. Aquell dia vas “pillar” txon... i tant que vas “pillar”. Passaven les setmanes, i anaves creixent. Un dia, mentre feia el dinar, vaig sentir com les dues cadires del despatx (s’entén que tenien rodes), es movien d’un cantó cap a un altra... per un moment reconec que em vaig acollonir perquè ni vaig pensar que tenia gat ni res. Vaig anar al despatx, i allà estaves tu, donant saltirons d’una cadira a una altra, t’ho estaves passant de puta mare. No vaig tardar massa en posar les cadires al menjador perquè així tinguessis més recorregut. Després ja et vas encarregar tu de fer-les anar per tot arreu.

Van passar els anys, quatre concretament, i vas conèixer el que hauria de ser el teu nou company, el Bobi. Era el gosset de la Roser. Que com ens vam posar a viure junts... pos eso, vas haver de compartir el protagonisme. Finalment, va arribar la Jazz, una gateta molt carinyosa que vam trobar al Carrer Destral i que també tenia pocs dies. L’arribada de la Jazz, et va tranquil·litzar una mica els ànims i vas millorar una mica el teu comportament. Al llarg de la teva vida hem hagut de córrer alguna vegada per anar al veterinari, sempre has estat un gatet amb un ronyó fotudet i amb un fetge una mica especial; però tot i així, vam estar junts gairebé 16 anys. 

Ara que ja no hi ets, de vegades miro enrere, i et recordo en moltes de les teves facetes: quan et portava a la platja (i et cridava pel teu nom i venies!!!!!, increïble en els gats!!!), el dia que una mica més i et perds al Loreto (sort del Bobi aquell dia), quan vas caçar un colom i el vas portar a la meva habitació i em vas donar un ensurt de mort, quan acabava de dinar o de sopar i a l’instant et tenia a la meva falda...

Em vas fer moltes, i algunes de sonades, però ara, vist en perspectiva, et trobo a faltar. Allà on siguis amic Roc, espero que estiguis bé.





El Roc a l'esquerra i la Jazz a la dreta dins unes estanteries de casa

Cap comentari: