23 de jul. 2010

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM




Diuen que qui té un amic té un tresor. Doncs bé, si ens guiem per aquests paràmetres, crec que estic en condicions d’afirmar que podria encapçalar la llista de les persones més riques del món, o si més no, figurar-hi en un lloc destacat. I això, sense comptar els coneguts i els saludats perquè llavors sí, la llista és estratosfèrica. Aquest és un dels motius pels quals, em sento molt afortunat i molt feliç.
En aquest gran llistat d’amics i col•legues n’hi ha un en concret, el Carles Micó, que m’envia setmanalment un compendi de correus electrònics incommensurable. Fins i tot tinc una carpeta a l’Outlook amb el seu nom, on hi reservo tot el que m’envia. Després, al vespre i amb més calma, em miro el contingut del que m’ha enviat.
En aquest compendi de correus electrònics, com us podeu imaginar, hi ha absolutament de tot: paisatges idíl•lics i paradisíacs, ciutats del món, fotos curioses, animals, plantes...; també sovint, m’envia videos, arxius sonors de tot tipus, fotografies... En fi, que és un xollo aquest Carles!!
Ahir al matí, i dintre de la “tongada” del dia, em va enviar una foto, que us adjunto amb aquesta nota d’opinió, que em va fer pensar, en una primera reacció, i emprenyar després. La foto, de l’any 1932 és d’una vigència absoluta. O sigui, 78 anys després estem igual des del punt de vista estatutari. Dissabte passat, quan sentia les diferents declaracions i reaccions de la manifestació celebrada el 10-J, vaig escoltar al Lluís Llach que deia: “estic fins els collons, que el que vaig escriure fa 30 anys encara tingui vigència”. Més clar, impossible. Tota manera, aquí caldria afegir cançons d’altres grups i cantants com per exemple La Trinca, l’Ovidi Montllor, el Quico Pi de la Serra, etc.
Si deixem de banda els 40 anys del dictador, observarem que en 30 anys i escaig hem esgotat la via autonomista i paral•lelament, lentament però sense pausa, la paciència de la gent. Tot i que sóc de la opinió que als anys 70 el discurs independentista era gairebé residual i propi de quatre nostàlgics, en l’actualitat, a banda de ser un discurs transversal (on hi cap tothom siguin d’esquerres o de dretes, nascuts o no aquí, etc, etc), està del tot en vigor. Ens calen, des del meu punt de vista, uns polítics valents, amb decisió i amb les idees clares. Cal sortir dels despatxos, posar el peu pla al carrer i fer pedagogia. La independència de Catalunya no vindrà o no serà, donant l’esquena al Baix Llobregat o a alguns barris de Tarragona – per citar uns exemples -, on això de la independència sona a concepte estratosfèric. Cal doncs, vèncer els prejudicis i “vendre” les excel•lències d’un país lliure dins el marc de la Unió Europea: al cap i a la fí, aquesta és la seva feina. Els votem per això i per això cobren. Cal fer un full de ruta i amb terminis. Cal copsar la opinió de tots i cadascun dels estaments de la nostra societat. Cal saber la opinió dels nostres empresaris, dels sindicats, de tothom.
Què passaria, ara mateix, si es declarés la independència de Catalunya?; per quins llocs grinyolaria?, què passaria amb el deute extern?, quin encaix s’hauria de tenir amb Espanya?, i amb la Unió Europea?... cal plantejar totes aquestes preguntes, posar-les damunt la taula i fer, no només el que s’ha de fer, sinó tot el que calgui, el que sigui prioritat i anant fent camí. Aquesta hauria de ser, en definitiva, una transció pacífica i democràtica cap a la independència nacional.
La legitimitat del poble català està per damunt de la legalitat espanyola. Una legalitat feta a la mida d’ells, dels espanyols, perquè els beneficiï només a ells. Ja se la poden quedar, la seva legalitat: nosaltres tenim la legitimitat, la força de la gent, el poder dels vots, el vigor de la democràcia. Només avançarem si nosaltres volem i dissabte passat va ser un bon punt de sortida.

2 comentaris:

Ricardo Santiago ha dit...

no decidim salvador, no decidim res.
només paguem.
fa vint anys o més ja es parlava d'expol.li fiscal, els de ciu van haver-ho d'acceptar anys despres al veure el tarannà que anava agafant l'electorat, que són els que al final fem moure l'olla dels que fan política, tot i que a camins no ho sembli....

ens costarà molt tenir una relació diferent, ja no parlo d'independències sino de concerts econòmics o similars....
l'españa de les autonomies, del cafè per tots s'està acabant, però és complicat que no se'ns acabi a naltros també...
una vegada més, els amics convergents (el mateix roca junyent) ens van regalar aquest futur i a dia d'avui ningú ha reconegut cap errada...

c'est la vie ;)
una abraçada

zel ha dit...

Guapo! fa temps que faig el mandra...per`p me'n recordo de les nostres veritats...