30 de set. 2008

El Xavi i la Laura




Corria el mes de juny del 1986, en ple segrest legal de l’exèrcit espanyol.
Escuela de Suboficiales, (a San Fernando – Cádiz - ). Haviem de començar el curs de caporal (de segona, no us penseu res estrany ara... l’últim que passava pel meu cap era quedar-me allà un dia més del que fos estrictament necessari), ... feia calor, molta calor; estàvem tots els "pelonets" fent-nos ordenadament les lliteres, jo pensant a qué collons fotia allà tenint la meva vida a Tarragona.
De sobte, em dóna per xiular l’himne del Barça, i un paio que tenia al costat em diu: ets català? (crec que va anar així), i li contesto que si: de Tarragona.
El que va ser un intercanvi tímid d’impressions, amb els dies es va convertir en una amistat. Una amistat que en un lloc com aquell, s’agraeix molt i fa molta falta.
Anàvem junts a tot arreu. Fins al punt de que com ell és ros i jo moreno, ens deien “Zipi i Zape”. Posteriorment, i quan van donar els destins de cadascú, ell es va quedar a Cádiz (a capitania), i jo vaig anar embarcat en un vaixell (per dir-ho d’alguna manera) anomenat “El Conde del Venadito”. Tot i que estàvem lluny l’un de l’altre, algun cop quedàvem i ens veiem.
Han passat els anys, i encara ens veiem regularment. L’última vegada aquest dissabte passat que és quan ens vam fer aquestes fotos.
Un dels secrets de tot plegat, però, és la seva dona la Laura. Durant uns mesos, masses mesos, no vam saber res l’un de l’altre ni l’altre de l’un i va ser ella qui va dir: “truca al Salvi i quedem” (la Laura, quan s’hi posa, s’hi posa....i pobre de tu que no creguis, xaval!!). I així va ser.
Han passat els anys, i em vist com les nostres vides han anat canviant; el primer pis; els respectius casaments; els naixements dels nostres fills i filles... que ens hem fet grans, vaja!.
Ell (el Xavi), és de Sants i ella (la Laura) de Gràcia (barreja explosiva!), i són d’aquell primeríssim cercle d’amistats que faries el que fos per ells. Son molt bona gent, i s’ho mereixen sobradament. És un luxe tenir-los com amics!.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja ho deia el poeta Benedetti en boca del mestre Joan Manuel Serrat:

"De vez en cuando la vida
nos besa en la boca
y a colores se despliega
como un atlas,
nos pasea por las calles
en volandas,

y nos sentimos en buenas manos;
se hace de nuestra medida,
toma nuestro paso
y saca un conejo de la vieja chistera
y uno es feliz como un niño
cuando sale de la escuela.

De vez en cuando la vida
toma conmigo café
y está tan bonita que
da gusto verla.
Se suelta el pelo y me invita
a salir con ella a escena.

De vez en cuando la vida
se nos brinda en cueros
y nos regala un sueño
tan escurridizo
que hay que andarlo de puntillas
por no romper el hechizo.

De vez en cuando la vida
afina con el pincel:
se nos eriza la piel
y faltan palabras
para nombrar lo que ofrece
a los que saben usarla.

De vez en cuando la vida
nos gasta una broma
y nos despertamos
sin saber qué pasa,
chupando un palo sentados
sobre una calabaza."

De alguna manera, es així com ens sentim al vostre costat...

Zipi & Familia
VdG

Salvador Guinart ha dit...

Gran cançó...molt emotiva i molt maca.
Val la pena vindre a aquest món, si del que es tracta és per conèixer gent com vosaltres.

Petonets!!!

zel ha dit...

I per ells una sort tenir-vos a vosaltros, que sou unes persones meravelloses...

Vull fotos dels nens, sispli, que no he vist créixer el petitó!!!!

Salvador Guinart ha dit...

Bon dia Zel guapa!!, et faig un correu privat i et passo unes quantes.
Petonassos!!!!!!