11 d’oct. 2007

EL VALSET


Estiu de l’any 1987 ó 1988 (ara no ho se segur), diria que era per la revetlla de Sant Joan a la platja del Miracle (últimament bressol de taurons), uns desconeguts van tocar mentre la penya ballava. El nom del grup era ben peculiar “Els Pets”. Reconec que vaig anar encuriosit pel nom, i per saber que coi cantaven aquells paios.

Quan van pujar damunt l’escenari vaig estar observant-los, quiet, sense ballar. Reconec que a les primeres de canvi, malgrat que el so deixava molt que desitjar, em van agradar bastant. L’endemà vaig estar buscant a veure si hi havia alguna cosa editada per escoltar-los amb el so que dona un estudi de gravació, i per anar seguint les lletres. Que de vegades al Lluís Gavaldà quan canta, no l’entenc gaire.
La qüestió es que em vaig haver d’esperar uns mesos fins que va sortir el seu primer LP. Si, LP, heu llegit bé. És allò negre de vinil que dona tombs damunt d’un plat giratori. I es que en aquells temps no hi havia CD’s.
Doncs el que deia, em vaig comprar el primer LP ("Els Pets"), i em vaig enamorar. Reivindicacions nacionals i d’idioma (“No hi ha prou amb ser català”; “Terra Billy”, escatologia (m’encanta “Qui s’ha llufat?”!!), i tendresa (“Vespre”). Bon començament. Després vindria el “Calla i balla”. Brutal. I amb el pas dels anys van anant traient treballs al mercat que jo puntualment he anat comprant. Amb Els Pets m’he anat fent gran escoltant les seves cançons, anant als seus concerts... Ells també com a grup han anat madurant i això es nota en les seves cançons quan ens anem apropant als darrers treballs. Ara, quan sóc a la quarantena ha sortit el darrer treball: “Com anar al cel i tornar”. Hi ha cançons dolces: “Cançó d’amor # 398”; colpidores “Faig saber”, però hi ha una que realment m’ha tocat la fibra sensible: “Valset”.
Suposo que pel fet de ser pare d’una nena encantadora i dolça com la mel, aquesta cançó em fa emocionar. És una cançó que el “Lluís Gavaldà” li dedica al seu fill, el Lluc. És una cançó que us recomano fervorosament.
Els papes i les mames ens entendrim quan sentim aquesta cançó. És senzilla, però molt tendre. Fuig dels tòpics. No és carrinclona. És poètica, tranquil·la, pausada... En definitiva, que t’has lluït paio!!.
Enhorabona... i moltes gràcies.!.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola xato. Ja sé que a tu t'encanta el famós "Valset", però jo només tinc ganes que s'acabi. No només el valset dels trons, sinó el disc sencer. Potser quan el Gavaldà aprengui a cantar m'entrin millor, però el que és ara... Ho sento. No podem pas coincidir en tot.
T'estimo.

Salvador Guinart ha dit...

És veritat. Perdona, pero es que no ho recordava que ara a Vendrell esteu de dol. Que el cantant dels Lax'n'Busto era el Pavarotti...

com puc ser tant insensible!

Anònim ha dit...

Tan insensible, i tan ruquet...
Què hi té a veure una cosa amb l'altra?
Del meu Pavarotti, ni paraula, entesos? Ja t'arreglaré a casa.

Anònim ha dit...

A més, Salvi, com és que et fot tant que el Gavaldà no sàpiga cantar?
Trobo que el Pepito Grillo té millor veu que ell i que l'Aserejé té una lletra més interessant que qualsevol cançó de la pedorrea.

Salvador Guinart ha dit...

Dona, doncs hi te a veure que em dius que el Gavaldà no sap cantar!. Com si el cantant dels Lax'n'Busto (l'actual) fos res de l'altre món!. I d'aqui venia la meva ironia.
I, si, a casa ja en parlarem. Amb una mica de sort demà sortirem als diaris.

Salvador Guinart ha dit...

"No me toques los huevos, xata", no me los toquessssss....

Roser Pros-Roca ha dit...

Anda xato, que te zurzan.

mossèn ha dit...

vaja ... un trist pet i ... PREMIO !!! ... salut

Anònim ha dit...

felicitats pel règim, se't veu més esprimatxat, i les ulleretes et donen un toc d'intel.lectualitat, que tot i no mancar-te, arredoneix a la perfecció el teu personatge...
encisadora la definició d'amor explicitada mitjançant un dialeg certament encantador.
comparteixo opinions i com no, records...
em passeja pel cap un dia d'institut, a tercer de bup, una companya (de la que sense voler-ho he oblidat nom, cara, i tot) va parlar-me d'uns "tios de constantí que fan rock però en català"...
esborronat amb la maqueta, excitat amb la "cara bruta", i tremolosa la mirada amb la versió del "noi dels cabells llargs"...
estic parlant dels vuitanta, quan la mistral era una marca i no una pizzeria que no mata.....

Una abraçada
Ricardo Santiago

Salvador Guinart ha dit...

PEL RICARDO SANTIAGO (amic d'aquest bloc i millor persona)

Gràcies pels "piropus" sobre la meva nova imatge. No et pensis, costa les seves peles. Aquests de Corporación Dermoestetica han fet el seu agost!.

Sobre el que comentes sobre la cançó, suposo que m'he fet gran i el també pel fet de ser papa d'una nena i d'un nen que arribarà al gener et fa veure les coses de manera diferent. De tota manera jo sempre he tingut tendència a ser "tobet" de mena, i qualsevol cosa hem fa caure la llagrimeta. Que hi farem!

La definició que fas sobre les teves vivències a l'institut, m'ha fet donar un salt en el passat brutal. Encertadíssima la definició de Mistral. Jo tenia un amic meu que gastava uns anoraks d'aquesta marca. Tot pijet ell. Eren els finals dels 80, al Vidal i Barraquer, a punt d'anar al meu segrest legal.
Uff, ha plogut una mica!

Una abraçada Ricardo.

Anònim ha dit...

eres del vidal?
jo era del martí i franquès. les millors festes i la gent més progre tot i que l'assignació era geogràfica (per carrers) i els que estaveu tot tocant la rambla ereu vidal'eros
te'n recordes dels xubasqueros Karhu? jejeje o Karju, cadascú ho deia com podia jejeje...la pasta que valia tot aquella roba i ara sembla que no hagi existit mai!!!
coi, i tant que ha plogut....

vagi bé senyor....només una idea,
recorda que som allò que fem, t'ho dic per l'strogoff

Ricardo Santiago

Salvador Guinart ha dit...

Pel Ricardo Santiago:

"Buenu", dir que era del Vidal i Barraquer, és una mica relatiu. Jo quan vaig sortir de fer el 8è, vaig anar al Martí i Franqués. Vaig fer primer de BUP dues vegades (em va agradar l'experiència) ;-), i com que no podia tornar a matricular-me per tercer any consecutiu (evidentment), vaig fer cap al Vidal i Barraquer. Aleshores, deien que a fer BUP anàven els intel·ligents i a fer FP els tontets (part de raó teníen, almenys pel que a mi respecte). I tens raó, les festes del Martí i Franqués eren les millors. Jo tot i anant al Vidal, m'escapava al Martí i Franqués. De tota manera vaig fer MOLTS BONS AMICS tant en un lloc com en un altre. Al Martí els cursos 1982-83 i 83-84, i al Vidal els cursos 84-85 i 85-86 que va ser quan vaig marxar al segrest legal, el 30 d'abril concretament.

Otia nen, com comencis a recordar-me tantes coses d'aquells anys m'agafarà la depre. Que si Mistral, que si Karhu... joder, joder...

I sobre el que dius al final del teu "post", suposo que no sou la mateixa persona, oi estimat meu?.
Es que si no pararé boja!
;-). Una abraçada il·lustre.