Roger Hodgson, que gran que ets…

Ahir a la nit, vaig anar al concert que feia el ex-membre (i ànima mater) de la banda anglesa Supertramp, Roger Hodgson, al Camp de Mart.

En la seva gira mundial, ha fet 3 parades a terres catalanes: el 31 de març va actuar a Barcelona (al Palau de la Música); ahir aquí a Tarragona i l’1 d’agost actuarà a Palafrugell.

Una vegada més, li tinc que agraïr a la meva dona, la Roser, la seva paciència alhora de fer la cua corresponent per poder adquirir una entrada perquè jo pogués anar al concert. Això és amor, i el demés són punyetes. La llista de motius pels quals me la estimo tant, seria inacabable.

La nit va començar molt ennuvolada i amb amenaça de pluja. Sort que la carpa del Camp de Mart (que tant i tant havia criticat jo en el seu moment), va salvar a la concurrència del gran aigüat que va caure a meitat de concert.

Amb puntualitat britànica, com no podia ser d’una altre manera, va aparèixer damunt de l’escenari un Roger Hodgson habitllat amb una camisa que recordava la seva època “hippy”. En un tres i no res, va anar fer feina i va arrencar el concert amb la cançó “Take de long way home”.

Pels que som una mica malalts, i que quan anem a concerts ens agrada que el concert sóni com al LP o d’una manera bastant aproximada, he de dir que, pel meu gust, la banda no desmereixia gens ni gota als “Supertramps” originals. Jo faria esment a dos, dels 4 músics que acompanyaven a Hodgson; el bateria del grup: Bryan head i a Aaron Mac Donald (Teclats, saxo, clarinet i veus). També acompanyaven al “mestre”, Kevin Adamson i Ian Stewart. Entre els 5, van aconseguir sonar a Supertramp d’una manera genuïna.

Va seguir el repertori amb “School” i després va afegir unes cançons de la seva època en solitari. El públic, però, demanava cançons de Supertramp i va ser quan va arrencar dels seients als qui erem allà presents quan va cantar “Breakfast in America”. Li va seguir “The logical song”... i aquí, fa una parada.

D’una manera solemne, i sense treure’s la guitarra de sobre, se senta davant del piano, i explica que fa poc dies, havia estat a Liverpool. I que la següent cançó que cantaria era un homenatge als Beatles, però que, més concretament, era un homenatge al desaparegut John Lennon. Entre llàgrimes, vaig cantar amb el “mestre” Hodgson “Across the universe”.

Aquí em va tocar la fibra i bé!. suposo que van ser masses emocions juntes en tant poca estona.
Jo, que sóc de llàgrima fàcil, i que a més a més, sóc un fan incondicional del John Lennon... doncs això!.

Després de tocar una cançó de la seva època en solitari, “The Awakening”, va tornar al repertori Supertramp amb “Don’t leave me now” (de l’elepé “Famous Last Words), l’últim treball de Supertramp amb Roger Hodgson. Després, com diria aquell, avall que fa baixada: “Dreamer” i “Fool’s overture”. Després d’un apoteòsic final, en Hudgson i la seva banda, van marxar de l’escenari.

Anaven arriats aquests músics si es pensaven que marxarien així per les bones. Tot l’auditori en peus, va estar aplaudint de manera incansable fins que van tornar a sortir (perquè, tot s’ha de dir, van trigar bastant menys a tornar a l’escenari que un cantautor català, molt trascendent ell, que es pensa que és no se qué.. o no sé quí), per acabar la vetllada amb 3 cançons: “Two of us”, “Give a little bit” (en aquest moment el Camp de Mart ja era una disbauxa, i de mica en mica, la gent es va anar apropant a l’escenari ballant i saltant) i, quan la pluja era més intensa sobre la carpa del Camp de Mart, va cloure amb el clàssic “It’s raining again”...

Un concert, que no oblidaré mentre visqui...

Com en un somni, vaig tenir a Roger Hodgson a pocs metres, tocant-me un repertori força digne de cançons de Supertramp... malauradament, cap somni és infinit i, al final, va sonar el despertador. Llàstima...