Això dels blocs, és com a mínim curiós.
Des de que vaig començar aquest bloc, suposo que com tothom, he rebut tot tipus de comentaris i de intervencions. Hi ha gent que no conec de res, però per aquelles coses que passen, han entrat, i depenent del tema, han dit la seva. Posteriorment, jo he entrat als seus blocs (bastant més currats que el meu, tot s'ha de dir), i també he dit la meva. Mica en mica, es va creant un vincle, que, sense saber ben bé perquè, et va agradant. Poc a poc, vas afegint blocs amics a la llista que teniu a la vostra dreta. També hi ha blocs d'amics meus, que aquests si, saps qui són, els coneixes, i, evidentment, no dubtes ni un moment en posar-los a la llista.
Hi ha però, també, la figura de l'anònim. Respecte als anònims, jo faria algunes diferències. Hi ha l'anònim que per qüestions diverses no te obert el seu bloc i va navegant d'un bloc a un altre dient la seva (sovint amb pseudònim), i d'aquesta manera enriqueix la blogosfera tarragonina amb les seves aportacions i opinions. Hi ha l'altre anònim que aprofitant que ningú el coneix, va desbarrant per aqui i per allà (de vegades amb més raó que un sant, però li fallen les formes).
Des de fa algunes setmanes que per aquest bloc que esteu llegint, hi passen alguns anònims. Són anónims del primer grup. I el que és millor, amb un gran sentit de l'humor. I que voleu que us digui, els hi he agafat carinyo. I és per aquest carinyo que els hi vull dedicar un comentari. Avui començaré pel Miquel Strogoff. La "nostra relació", comença a finals d'agost amb motiu d'un comentari que faig sobre les Festes de Santa Tecla. Em va fer una sèrie de reflexions sobre les festes (amb molt de criteri, tot s'ha de dir), i diguem-ne, que a partir d'aquell moment, em va donar que pensar. La meva neurona està una mica emprenyada, per que vivia molt tranquil·la i ara té una mica més de feina. El motiu es que al no conèixer a la persona a la qual t'estàs adreçant has de fer un esforç per entendre el que t'està dient (no per que no s'expressi bé, si no per que no tens els "codigs" i/o les referències que tens amb les persones que coneixes), i a la vegada tu també has d'utilitzar paraules i expressions que segurament amb coneguts o amics ja les donaries per suposades.
Ara el Miquel Strogoff, porta uns dies que no em diu res (la qual cosa em té una mica mosquejat), i ja el trobo a faltar. Per tant, faig una crida gairebé desesperada per recuperar la "comunicació bloquera" amb aquest crack de la comunicació escrita.
Au!, queda dit. La setmana que ve, parlaré d'un altre anónim que també és habitual per aquestes contrades bloqueres: en Ricardo Santiago. (el que passa es que no se quina imatge haig de posar...) :-)
3 comentaris:
no m'agrada l'etiquetatge, ni el que en un paquet de galetes "oblida" la meua llengua però recorda la xinesa, el rus, l'àrab i el coreà, ni el que afecta a persones, pobles, coses....de fet, podriem dir que no m'agrada la generalitat (política a banda) per què sempre crec que els grisos (els de còrrer no, els altres) són més rics que els blancs i/o negres purs, tot i que per mesclar ens cal puresa si no tot és marró...
l'anonimat és una cata cega.
és un silenci que ens enfronta devant un vi amagat i fugiser al que només podrem valorar pels sentits.
quants cops heu valorat un vi pel que costa, o per què és d'una d.o. concreta o pitjor encara, d'un any en concret...i quants cops no l'heu encertada...
i ho dic amb modèstia per què m'ha passat, per què la joventut és aprenantatje via assaig-errada-assaig.
tinc clar quin vi m'agrada, amb quin val la pena enamorar-se una nit tot escoltant viola de gamba melangiosa i tendra, en una taula espelmada i bona companyia, però també provo i em llenço al buit, tot pensant no el coneixo, som-hi....
doncs hi ha gent, com a mínim jo en sóc un, que volem ser això.
una cata cega, una ampolla sense rastre que l'únic que fa és donar-vos a tastar el seu pensar agraint la sort de tenir la vostra opinió d'entrada.
per què hi ha camins que tot opinan se'ns veu "clarament" el tuf esquerranós, o dretà, o masclista, o ves a saber què.... però en part no és que sigui tal, només és que se'ns presuposa, per què els bocins de "veritat" que tenim d'aquella persona ens dóna dret (¿??) a decidir què pensa i el que motiva tal pensament. (què equivocats estem)
per això si parles de que no trobes bé que les dones siguin sempre les que portin la canalla al metge algú et mira com si fossis un porc masclista i li costa molt adonar-se que lo que tractes de fer és normalitzar.
per això sóc anònim.
per això opino amb respecte, però opino. i per això dretes i esquerres, a blocs d'economia, de política o del que sigui, hi ha moments que em donen la raó i d'altres que no, que no l'encerto.
l'anonimat només és una manera, per extrany que sembli, de dir-te qui sóc.
algú que vol parlar sense filtres, disparant amb bala quan cal, sigui qui siqui qui està fent allò que no trobo raonable.....
Ricardo Santiago
Au xato, que t'has quedat descansat!!. Intentaré desgranar el teu interessant missatge. Sobre el que dius dels anonimats, estic completament d'acord. La descripció que fas comparant-la amb els vins sencillament genial. És una opció la qual evidentment respecto (només faltaria), i en la qual hi jugo. És més, no veig per enlloc la necessitat de que s'hagi de donar la cara per opinar. Cada quatre anys, s'ens demana el nostre parer quan anem a votar i el procés és del tot anònim, oi?; doncs això ve a ser el mateix. Una altre cosa es, que ja m'ha passat alguna vegada, que les intervencions siguin en un to barroer o amb insults.
A mi ja m'està bé fer el que estem fent. Tu i jo tenim el nostre pacte i jo estic disposat a respectar-ho.
Que t'estic agafant carinyo, tiu!
Una abraçada cordial.
quins records això de Las Joyas Literarias.
nostàlgia, sí senyor. Recordo el pare que me les comprava. Enacara les guardo.
Publica un comentari a l'entrada