Fa uns mesos, em va arribar un “pobre point”, que em va fer pensar. Es tractava de un repàs de les coses més immediates que tenim al nostre voltant, i que, molt sovint, no li donem la importància que cal.Per exemple, una de les frases deia: “si tens més de 30 anys i encara tens el pare i la mare vius, et pots donar per satisfet; perquè més del X% de la població mundial (ara no recordo exactament el tant per cent), no pot dir el mateix”; una altre frase deia alguna cosa semblant a: “si quan tens mal de cap, obres la farmaciola de casa teva i et prens una pastilla, pensa que X% de la població mundial, no pot fer el mateix ni ho podrà fer mai a la seva vida”... i frases per l’estil relacionades amb el nostre dia a dia: poder tenir aigua corrent, llum, casa... etc, etc.
Això, jo que sóc un sensiblero de collons, em va fer pensar i molt. De fet, cada dia trobo un moment per reflexionar sobre el tema...
Tinc salut, tinc una dona encantadora, dos fills que “ni te cuen”; tinc el privilegi de poder aixecar el telèfon i poder parlar amb el meu pare i la meva mare, o, en un cop de pedra els puc anar a veure personalment; tinc 2 germans, un germà i una germana, que problemes laborals a banda, estan bé; tinc uns sogres encantadors; tinc feina i per tant, com a derivada d’això, em puc pagar la hipoteca, el col·legi dels nens, el menjar, les despeses de la casa, i algun capritxet de tant en tant... això si, a final de mes el compte sembla el desert del Sahara.
D’altre banda, em considero un afortunat tenint els amics i amigues que tinc. No tinc un duro, però sóc tremendament ric en amics i amigues... aquest és el meu verdader patrimoni!. Només m’entristeix pensar en aquells amics i amigues, que, per circumstàncies diverses ja no hi són entre nosaltres.
En definitiva, que no em puc queixar de res!!.
Per això quan veig algun amic pel carrer i em pregunta: “qué, com va tot, com estàs??”, jo sempre contesto: que com estic?, de puta mare! ... i amb la que està caient, encara més.
