Volia deixar passar unes hores, per fer una valoració més mesurada i no fruit de la eufòria del moment, per escriure quatre ratlles sobre “l’acord d’entente” al que han arribat els companys de partit Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. Era un tema pendent i que, a mi particularment, em feia patir i em sentia una mica disgustat. I dic que em feia patir per dos motius: pel personal i pel polític. Segurament parlar de temes personals en l’àmbit polític, és un error; i fins i tot greu. Però jo sóc així. Valoro a les persones, independentment de les seves aptituts, pel que són, com pensen, etc. I em sabia greu veure com companys que fa molts anys que conec i que hem treballat i treballarem junts, tenien serioses discrepàncies en el si del partit i de la manera d’enfocar les coses.
Fa molts anys que conec a “les parts implicades”, i tots ténen el mateix denominador comú: s’estimen el partit. El que passa, es que la visió de com s’han de fer les coses és diferent, hi ha matitzos, però vull deixar molt clar que persones com, i cito només a tall d'exemple: el Josep-Lluís Carod, el Joan Puigcercós, l’Ernest Benach, el Josep Bargalló, el Xavier Vendrell, el Lluís Aragonés, el Sergi de los Rios, etc, etc..., que per a mi són els meus referents dins el partit, son persones que porten molts anys dintre d’ERC i són gent responsable i que saben que es porten entre mans.
En tot col·lectiu, el debat és bo, és sa. El que estava passant a ERC darrerament, era una altre cosa. Per sort, sembla ser que li hem posat fre a tots aquests desajustos, i, de mica en mica tornarem a ser allà on erem i ens deixarem de sectors i mandangues diverses, que l’únic que fan és deixar que aflorin frikis i dropos, que no han fotut xapa en sa vida, i que ara van de salvadors de la pàtria. Quina por!!. “Menos samba i més treballar”, que deia aquell.
A banda, de que darrerament (sobre tot els últims mesos), i al meu entendre, haviem aconseguit avorrir fins i tot a les pedres i es començava a notar un cert desencant entre la militància i el votant, la gent del carrer.
És evident que ara caldrà acabar d’ajustar algunes peces. Però crec que la nau torna a estar ben encarrilada, i que tornem a portar un bon rumb. Això és un partit polític, per tant hi ha d’haver disciplina, ordre i llealtat. I tots aquells i aquelles que es pensin o es creguin que estan en una plataforma per reivindicar no se qué, i tornar a la posició d’ERC dels començaments dels 90 s’han equivocat de casa.
Ahir, veient les notícies, una sensació de felicitat em va recórrer per tot el cos.
Ara sí, ara tornem a ser l’ERC de sempre. A treballar!
Fa molts anys que conec a “les parts implicades”, i tots ténen el mateix denominador comú: s’estimen el partit. El que passa, es que la visió de com s’han de fer les coses és diferent, hi ha matitzos, però vull deixar molt clar que persones com, i cito només a tall d'exemple: el Josep-Lluís Carod, el Joan Puigcercós, l’Ernest Benach, el Josep Bargalló, el Xavier Vendrell, el Lluís Aragonés, el Sergi de los Rios, etc, etc..., que per a mi són els meus referents dins el partit, son persones que porten molts anys dintre d’ERC i són gent responsable i que saben que es porten entre mans.
En tot col·lectiu, el debat és bo, és sa. El que estava passant a ERC darrerament, era una altre cosa. Per sort, sembla ser que li hem posat fre a tots aquests desajustos, i, de mica en mica tornarem a ser allà on erem i ens deixarem de sectors i mandangues diverses, que l’únic que fan és deixar que aflorin frikis i dropos, que no han fotut xapa en sa vida, i que ara van de salvadors de la pàtria. Quina por!!. “Menos samba i més treballar”, que deia aquell.
A banda, de que darrerament (sobre tot els últims mesos), i al meu entendre, haviem aconseguit avorrir fins i tot a les pedres i es començava a notar un cert desencant entre la militància i el votant, la gent del carrer.
És evident que ara caldrà acabar d’ajustar algunes peces. Però crec que la nau torna a estar ben encarrilada, i que tornem a portar un bon rumb. Això és un partit polític, per tant hi ha d’haver disciplina, ordre i llealtat. I tots aquells i aquelles que es pensin o es creguin que estan en una plataforma per reivindicar no se qué, i tornar a la posició d’ERC dels començaments dels 90 s’han equivocat de casa.
Ahir, veient les notícies, una sensació de felicitat em va recórrer per tot el cos.
Ara sí, ara tornem a ser l’ERC de sempre. A treballar!
