Torna la Yhad Convergent

La notícia que adjunto, surt avui a El Periódico a la seva edició digital. M’he quedat “flipant pepinillus”. Aquest és el pensament convergent. Si no ets d’aquí, no ets dels nostres. Passant olímpicament de si el President de la Generalitat – o qualsevol ciutadà d’aquest país - fa l’esforç per parlar-ho correctament. Gràcies als seus 23 anys de govern, als de CiU vull dir, ens hem fet mal veure a la resta de territoris de l’estat espanyol. Que tot s’ha de dir, no ens estimen massa, però això són figues d’un altre paner.
En comptes de tenir una actitut conciliadora i valorar l’esforç que fa molta gent, adopta l’actitut “enfoteta” i de menyspreu cap a el que és – malgrat li senti com una patada als dallonsis – també el seu President. Malament anem amb aquestes actituts senyor Puig, mal anem...

Us passo la notícia.

EL PERIÓDICO

BARCELONA
El secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, va sortir ahir bastant malhumorat del ple del Parlament on es debatia la crisi econòmica. El motiu de l'enuig no eren les explicacions que va donar José Montilla sobre aquest assumpte, sinó la seva pronunciació de la llengua catalana. Puig va afirmar que "un dels temes més lamentables" de la sessió va ser "constatar una vegada més" que el president "destrossa" el català.
En un moment en què les qüestions lingüístiques estan a l'ordre del dia, amb manifestos inclosos, el diputat de CiU no va tenir manies de manifestar la seva incomoditat per l'ús del català de Montilla. "M'he posat de mal humor perquè és que ni llegint pot tenir una mínima dicció i pronunciació correcta de la nostra llengua", va assegurar Puig després d'escoltar la primera intervenció presidencial en el ple de la Cambra catalana.
SITUACIÓ INÈDITA
En declaracions al programa humorístic Minoria absoluta de RAC-1, Puig va atribuir la seva indignació al fet que "no passa enlloc del món que el president d'un país no sàpiga parlar la llengua pròpia amb propietat". I, per si això fos poc, el número dos de Convergència va advertir de cara al futur: "No sé si aquesta serà la meva línia d'actuació, però en algunes coses no penso continuar callant".

I de què ens queixem?

Encara que els mitjans de comunicació (tots), s’entestin sempre en pintar-nos les coses des del punt de vista negatiu (per exemple, ara estan amb això de la crisi bastant bastant pesats), i quan no, mires una estona l’informatiu d’Antena 3 i sembla l’antic i desaparescut diari “El Caso”..., Patètic. I quan no, surten els de sempre amb manifestos de pa sucat amb oli... com diu el meu pare: “nen, pets amb merda...”

A la vida hi ha de tot. I també, evidentment, hi ha molt bones notícies.
Aquesta me la envia un amic meu, el Fernando, amb un correu que realment és un exemple de superació i tenacitat brutal.
El vídeo correspon a l’història d’un pare d’Australia que realitza cada any una competició anomenada “Iron-man d’Australia”, i la seva més gran il·lusió era la de competir al costat del seu fill que va néixer amb paràlisi cerebral. Per aquest pare exemplar, mai va veure la situació del seu fill com un obstacle, al contrari, va entrenar durament al costat del seu fill durant uns quants anys fins que va arribar l’hora. Aquest pare te aproximadament 60 anys i va inscriure al seu fill i a ell mateix a la prova.
Per que us feu una idea, la prova està dividida en tres parts i comença de matinada.
1.- Nedar – o bé al mar o bé en un llac – un recorregut de 4 km.
2.- Un cop acabes de nedar, agafen una bicicleta i fan un recorregut de 180 km. Ininterrumpudament.
3.- I per acabar, (i per si això no fos suficient), corren una marató de 42.5 Km.
M’explica el Fernando que els campions del món realitzen la prova en 8 hores i 15 minuts (aproximadament). El pare del qual us parlo, va acabar la prova en un temps de 17 hores.
Estic segur que el video no us deixarà indiferents; porta per títol "CAN" (puc)

De vegades penso si tenim, o no, dret a queixar-nos de segons que...