Sóc molt conscient de que aquest comentari no agradarà a tothom – especialment al meu amic Josep Maria Yago – i més amb els temps que corren. Però es que estic mooolt “fartet” de l’incivisme que gasta el personal.
M’explico. El meu balcó dona a un carrer que podriem dir “centric”, un carrer que podriem dir que fa baixada, un carrer que podriem dir que “convida a córrer”. Per a més “inri”, tot just a sota tinc un semàfor... i visc en un primer. O sigui, tots els ingredients per enrecordar-te cada dia de cada dia de familiars, amics, parents i coneguts dels incívics, que hi ha, i en son uns quants.
Els perfils dels incívics després de gairebé 6 anys d’estudi, son diversos. Hi ha el “fracàs escolar” de la moto “petarrera” i “cutre” que ja el sents que arriba d’una hora lluny i que un cop arriba a tota pastilla al semàfor en vermell, s’està tota l’estona accelerant a allò que presumptament sembla una moto, i el “petarreig” que desprén la “moto” durant l’estona que està el semàfor en vermell es fa insuportable. A més, és el moment just en què, o bé la pel·lícula està en el seu moment més interessant, o en el moment en el que el meu fill s’ha dormit. Podeu triar.
Hi ha l’altre “intel·ligent” amb el cotxe “tuneao” que fent valdre els “voltius” del seu equip de música (per que del seu cervell no raja una trista engruna d’intel·ligència), et matxaca o amb reggeton o amb “música pastillo-maquinera”. Evidentment, en aquest moment, també es dóna la situació que us apuntaba abans, o sigui, o la peli o el nen.
També, cal destacar a banda les celebracions, siguin les que siguin o del caire que siguin: nastiqueres, culés, merengues, de la “roja”, etc... i que em de dir, de “la entranyable” tornada tot fent carreres, del concurs de focs d’aquests dies...
O sigui, que per reis, vull un bazooka... i ja em veureu pels diaris.
