LLUÍS ARAGONÈS. I AMB EL SOMRIURE, LA REVOLTA.

El fàcil en aquests moments, és fer varies coses. No dir res i el temps ja ho curarà tot; fer el típic escrit donant el “pesa’m”; o, fer el que crec que s’ha de fer, afrontar la realitat, encara que a voltes sigui dura, i animar a les persones que han donat la cara. Estic parlant dels resultats d’ERC a les passades eleccions espanyoles. Jo personalment, ja preveia una baixada (no oblidem que els 8 diputats estaven sobredimensionats per tot un reguitzell de circumstàncies alienes a ERC), però potser no tant. Confiava en no perdre el grup parlamentari de Madrid, i per descomptat que el company Lluís Aragonès sortís escollit. Les coses, però, han anat com han anat, i cal afrontar-les tal i com són. Cal analitzar, sempre dintre del partit, el per què de tot plegat i passar pàgina per afrontar properes comtesses electorals amb garanties.
Abans d’acabar, però, em vull referir a la persona del Lluís Aragonès, per què és de justícia parlar-hi. El Lluís abans de res, és bona persona. I, això, en política ja és molt. En segon lloc, és pencaire. I, això, en política també és molt. En tercer lloc, creu en la gent. I això en política també és molt. I en quart lloc, i últim, creu en el seu partit... i això, a ERC és molt.
Per tant, ha patit una sotragada, cert, però estic segur que sabrà aprendre (és molt llarg), i a banda de tornar a aixecar-se, sabrà trobar de nou el camí per arribar a un altre port. Els que de veritat t’apreciem i t’admirem ho farem possible.
Una abraçada i molts ànims!