28 de febr. 2008

JOAN


















Sempre he pensat que qui ha de marxar més tard, és qui marxa abans. I per collons que ha estat així. A més de sobte, sense avisar. En Joan, era un amic meu. Molt amic. Era una barreja entre germà gran i pare “adoptiu”. Ens vàrem conèixer cap allà l’any vuitanta i pico (crec que cap al 1988 ó 1989). Treballàvem junts a la mateixa empresa. A la primera empresa on jo vaig treballar un cop em van llicenciar del meu segrest legal.

Vam fer molt bones “migues”, i que després amb els anys es va convertir en una gran, gran amistat. A llarg d’aquests anys ens em anat veient, parlant, em vist com les nostres vides anaven canviant, anàven evolucionant. Els teus fills (el Francesc i la Judith) es feien grans. Llei de vida.

Després de treballar com a venedor, vas posar el teu propi negoci. Del que sempre havies fet i el que era la teva vocació. Fer de forner. Mestre artesà d’un ofici noble. Noble com eres tu. Bona persona, amb l’ànima transparent. Sempre de cara, com van les persones honestes.

Amb el pas dels anys, com deia abans, jo també em vaig casar amb una dona fabulosa. Vas venir al casament (faltaria més!), i ja aquell dia em vas dir que quan tinguéssim un nen, voldries ser el padrí. Au, ja esta dit!. Finalment, quan vam tenir l’Ariadna, no va poder ser. Però ara que em tingut el Marcel era el teu moment. Quan t’ho vam dir se’t van omplir els ulls de llàgrimes. Per que eres una persona amb sentiments i ho demostraves. Has estat padrí del nostre nen sis setmanes i escaig, però per a mí, serà com si ho haguéssis estat tota la vida.
No res amic, et volia fer aquest comentari pòstum... o no!, per que sempre, sempre, sempre estaràs en el meu record. I ja saps, quan recorden es que estàs present.

Salut AMIC!!

13 comentaris:

Anònim ha dit...

....diuen que una manera cruel de fer-se gran és anar enterrant amistats.

ànims i endavant, els que marxen estiren però els que pujen empitjen.

una abraçada
ricardo santiago

Salvador Guinart ha dit...

Òstia quanta raó tens, un cop més, Ricardo Santiago. Realment he pensat més d'un cop en el que tu dius. Hem faig gran, per que estic enterrant amics meus... però, també em reboto per que jo tinc 41 anys, i fins ara els meus amics tenien pocs més que jo. Jo ho trobaria "normal" anar enterrant amics si ja tingués una edat, però cony!, que encara no em tocaaaa!!!. En fi...

Jobove - Reus ha dit...

aquest post impacta, guarda-li un molt bon record a aquest amic entranyable que et deixa i parla quan sigui gran al teu fill del padrí tan fantàstic que va tindre per uns dies.

salutacions i el nostre condol

zel ha dit...

La vida, de vegades, és una puta merda. Tu i jo podríem escriure un post igual en aquest cas. La meva gran amiga, i gairebé germana gran, es va morir quan feia tot just sis mesos que era la padrina del meu fill gran, tampoc ella el va gaudir amb la il.lusió que li feia. Encara la ploro. L'Arnau té 21 anys i jo encara li parlo de la seva padrina, quan qui realment li'n fa, de padrina, és la filla de la meva amiga de l'ànima, que ja en té 30, i mai l'oblidaré, mai, encara veig els seus ulls mirant el nen que sabia que no veuria créixer...

Em sap greu, molt, perquè sé com ho passes, perquè hi he passat. Petons, Salvador, una gran abraçada, maco!

Salvador Guinart ha dit...

Vosaltres sempre emetents a tot el que passa a la blogosfera. Sou collonuts. Moltíssimes gràcies pel vostre suport.
Una abraçada amics!!

Salvador Guinart ha dit...

Òstia Zel, moltes gràcies pel teu comentari. Vides paraleles eh?!. M'ha arribat a l'ànima...
Tu, sempre tant dolça!
Petonets!

Anònim ha dit...

un bon record ... salut tio bo

Anònim ha dit...

La mesura d'una vida es medeix per les vides que toca. No l'he conegut el teu amic però sé el que se sent en aquestes situacions. Pel que has escrit d'ell el primer que m'ha vingu a la ment és la fortuna que has tingut de fer aquesta coneixença. oi que no ho canviaries per res? Doncs això és el que compta, els moments que ja heu compartit i que romandran amb tu sempre que vulguis. Petons i ànims.

Mon ha dit...

La vida avegades ens fot cda bufetada, que no ens la mereixem.... una abraçada

Waipu Joan ha dit...

t'acompanyo en el sentiment. La gent no mor mentre un els recorda.
Salutacions

Salvador Guinart ha dit...

Ei Germà Eduard, moltes gràcies amic. Una abraçada.

Efectivament, Luci, sempre ens quedaran els records, els bons records. Moltes gràcies per passar per aqui, i dir la teva. Petonets!!

Mon, moltes gràcies per les teves paraules. Una abraçada!

WaipuJoan: moltes gràcies per passar i fer el teu comentari. Estic molt d'acord en el que dius, tal i com diu la Luci i jo al meu comentari, si el recordes, vol dir que és aquí. Una abraçada!!

Anònim ha dit...

Desde Gràcia, transmet una abraçada a la familia d'en Joan i un petó d'ànims per a vosaltres.

Qui mereixi aquests records tan entranyables segur ha estat una bona persona.

Pósam (com a les paperetes electorals)en l' ultim lloc de la, segur, llarguíssima llista de pretenents a cumplir amb les obligacions de padrí. Per que de padrí, el Marcel sols en tindrà un. Es diu Joan...

Zipi & Familia

Salvador Guinart ha dit...

Moltes gràcies per les teves paraules "germanet"...
Se que el que dius sobre fer de padrí ho dius seriosament i amb el cor a la ma.
Una abraçada ben forta!!