El dia 15 d’octubre, vaig iniciar, amb un escrit dedicat al Miquel Strogoff (que per cert ja no has dit res mes “punyetero”!), un cicle d’articles o escrits dedicat a les persones que des de l’anonimat van dient la seva per diferents blocs.
Aquesta vegada vull parlar d’un anònim il·lustre com és el Ricardo Santiago. Segurament (estic convençut de que si), aquest personatge us sonarà. Va opinant de tot i per tot arreu. Això si, ho fa com ho fan els cavallers. Sense estirabots, amb serenor, en un to constructiu... i sovint, dona que pensar. El vaig “conèixer” un 28 de setembre. Va ser quan vaig fer el meu escrit referent a la mort de l’amic Josep Lluís Navarro (acs). El Ricardo va deixar un post amb aquestes paraules:
“tens l'equilibri salvatje de cònan....ets una bèstia en el combat però una persona propera i sensible en les distàncies curtes.... qui t'hagi vist cridant al nàstic o renegant entre xartresos al tòful, difícilment reconeixerà al salvi proper.... recordo haver sentit aquesta sensació moltes vegades, però em ve al cap un escrit teu al diari de tarragona sobre aquell capellà (acs) del serrallo que va ser assassinat per un desgraciat (en tots els aspectes).... no sé si se'n van els millors, només sé que els millors també se'n van....salutacions. Ricardo Santiago.”
I és aquí quan m’enganxo. I m’enganxo per dos motius. El primer em dona que pensar. Aquest paio em coneix (penso entre mi); i pel que sembla, no te un concepte negatiu de mi... (que ja és alguna cosa). La segona sensació que tinc, és la seva redacció i el seu to. Acte seguit, faig un recorregut per altres blocs, per veure si sóc l’únic “beneficiat” dels seus escrits o hi ha altres companys que també compten amb la seva companyia. I efectivament, va deixant el seu rastre en forma d’opinions (unes vegades); en forma de reflexions (en d’altres), o senzillament dient la seva en un to cordial i amb sentit de l’humor.
I és des d’aquell dia que reconec que em te “enganxat” i sense cap mena de dubte em considero un seguidor seu.
Llarga vida Ricardo Santiago.
Salut!
Aquesta vegada vull parlar d’un anònim il·lustre com és el Ricardo Santiago. Segurament (estic convençut de que si), aquest personatge us sonarà. Va opinant de tot i per tot arreu. Això si, ho fa com ho fan els cavallers. Sense estirabots, amb serenor, en un to constructiu... i sovint, dona que pensar. El vaig “conèixer” un 28 de setembre. Va ser quan vaig fer el meu escrit referent a la mort de l’amic Josep Lluís Navarro (acs). El Ricardo va deixar un post amb aquestes paraules:
“tens l'equilibri salvatje de cònan....ets una bèstia en el combat però una persona propera i sensible en les distàncies curtes.... qui t'hagi vist cridant al nàstic o renegant entre xartresos al tòful, difícilment reconeixerà al salvi proper.... recordo haver sentit aquesta sensació moltes vegades, però em ve al cap un escrit teu al diari de tarragona sobre aquell capellà (acs) del serrallo que va ser assassinat per un desgraciat (en tots els aspectes).... no sé si se'n van els millors, només sé que els millors també se'n van....salutacions. Ricardo Santiago.”
I és aquí quan m’enganxo. I m’enganxo per dos motius. El primer em dona que pensar. Aquest paio em coneix (penso entre mi); i pel que sembla, no te un concepte negatiu de mi... (que ja és alguna cosa). La segona sensació que tinc, és la seva redacció i el seu to. Acte seguit, faig un recorregut per altres blocs, per veure si sóc l’únic “beneficiat” dels seus escrits o hi ha altres companys que també compten amb la seva companyia. I efectivament, va deixant el seu rastre en forma d’opinions (unes vegades); en forma de reflexions (en d’altres), o senzillament dient la seva en un to cordial i amb sentit de l’humor.
I és des d’aquell dia que reconec que em te “enganxat” i sense cap mena de dubte em considero un seguidor seu.
Llarga vida Ricardo Santiago.
Salut!
