Vosaltres mateixos.
http://www.youtube.com/watch?v=F7Vz6GZJJOg
Programa de TV1 d'ahir dimarts 17 d'octubre "Tengo una pregunta para usted"
17 d’oct. 2007
16 d’oct. 2007
LA PACIÈNCIA ÉS LA MARE DE LA CIÈNCIA
De manera regular, els amics de la Web NasticdeTarragona.com em demanen una col·laboració en forma d'article. Avui els hi he enviat l'escrit que us adjunto per si li voleu donar una ullada, i de passada, per si també hi voleu dir la vostra.
Salutacions.
LA PACIÈNCIA ÉS LA MARE DE LA CIÈNCIA
I mai millor dit. Estem en un moment d’impàs, i això es nota. Segurament, hi ha un sector de l’afició del Nàstic que comença a estar una mica impacient per que els resultats no acaben d’arribar. Ho entenc. També puc arribar a entendre alguna crítica que he llegit. A crítiques tothom sabem jugar. I jo el primer. Entenc que quan cal, i sempre en un sentit positiu, les crítiques s’han de fer. Evidentment. A més, és un exercici molt sa. El que passa, es que enguany les coses entenc que s’estan fent força bé, i el que cal és tenir un pèl més de sort.
Si analitzem les 8 jornades que portem, veurem que ha passat gairebé de tot. M’explico. Lesions, expulsions, arbitratges de dubtosa qualitat (aquests paios es mereixen un article a banda), penaltis en contra, errors nostres “garrafals” (sobretot en defensa), i, és clar, amb tots aquests condicionants “en contra”, diguem-ne que les coses costen més de que surtin bé. Analitzeu, si no, el primer partit a casa: guanyem en plan “Dream Team”, però al minut 15 (crec), es lesiona l’Abel Buades i al vint i pico el Mingo i a més 6 setmanes de baixa. Au!, arribar i moldre!. La segona jornada; desplaçament a Córdoba minut, 25 ens expulsen a l’Òscar Rubio i cap al final del partit expulsió del Tati Maldonado... i si seguiu analitzant la resta de partits sempre tenim un o dos factors per l’estil en contra.
De tota manera, crec que no hi ha motius, de moment, per encendre les alarmes. Al contrari. Malgrat tot i tot, estem desens a 7 punts del Sporting de Gijón que és l’equip que marca l’ascens. També hi haurà, evidentment, el “nastiquero” que pensarà que estem a 5 punts del descens. Doncs sí, també estem a 5 punts del descens. Ara no diré el nom per que tothom el coneix, però l’any de l’ascens a primera, en una tertúlia a Tarragona Ràdio, cap allà pel mes de abril, quan estàvem a la “pomada” a un punt del tercer classificat i per tant, hi havia l’esperança de pujar a primera, un destacat “nastiquero” i company de tertúlies, va deixar anar amb aquella alegria que el caracteritza, que si, que d’acord, però que no perdéssim de vista que estàvem a 17 punts del descens. Ens varem quedar tots perplexes!. Explico això, per que sempre trobarem algú que malgrat les coses vagin bé, ell les seguirà veient de color negre. I es que d’aquests, a l’afició “nastiquera”, hi ha uns quants.
Enguany, tenim una de les millors plantilles dels últims temps. Quan les “circumstàncies” ens han respectat, hem jugat de conya. Tenim equip per afrontar qualsevol repte, inclús el de pujar a primera divisió. De tota manera, i acabo, us recordo (i segurament em faré pesat), que no fa tants anys el Nàstic era “carn” de segona B “insecula seculorum”, i fins i tot de vegades fent l’ullet a la tercera divisió. Per tant nois – i noies -, gaudim de la segona A que no és broma.
Salut!
I mai millor dit. Estem en un moment d’impàs, i això es nota. Segurament, hi ha un sector de l’afició del Nàstic que comença a estar una mica impacient per que els resultats no acaben d’arribar. Ho entenc. També puc arribar a entendre alguna crítica que he llegit. A crítiques tothom sabem jugar. I jo el primer. Entenc que quan cal, i sempre en un sentit positiu, les crítiques s’han de fer. Evidentment. A més, és un exercici molt sa. El que passa, es que enguany les coses entenc que s’estan fent força bé, i el que cal és tenir un pèl més de sort.
Si analitzem les 8 jornades que portem, veurem que ha passat gairebé de tot. M’explico. Lesions, expulsions, arbitratges de dubtosa qualitat (aquests paios es mereixen un article a banda), penaltis en contra, errors nostres “garrafals” (sobretot en defensa), i, és clar, amb tots aquests condicionants “en contra”, diguem-ne que les coses costen més de que surtin bé. Analitzeu, si no, el primer partit a casa: guanyem en plan “Dream Team”, però al minut 15 (crec), es lesiona l’Abel Buades i al vint i pico el Mingo i a més 6 setmanes de baixa. Au!, arribar i moldre!. La segona jornada; desplaçament a Córdoba minut, 25 ens expulsen a l’Òscar Rubio i cap al final del partit expulsió del Tati Maldonado... i si seguiu analitzant la resta de partits sempre tenim un o dos factors per l’estil en contra.
De tota manera, crec que no hi ha motius, de moment, per encendre les alarmes. Al contrari. Malgrat tot i tot, estem desens a 7 punts del Sporting de Gijón que és l’equip que marca l’ascens. També hi haurà, evidentment, el “nastiquero” que pensarà que estem a 5 punts del descens. Doncs sí, també estem a 5 punts del descens. Ara no diré el nom per que tothom el coneix, però l’any de l’ascens a primera, en una tertúlia a Tarragona Ràdio, cap allà pel mes de abril, quan estàvem a la “pomada” a un punt del tercer classificat i per tant, hi havia l’esperança de pujar a primera, un destacat “nastiquero” i company de tertúlies, va deixar anar amb aquella alegria que el caracteritza, que si, que d’acord, però que no perdéssim de vista que estàvem a 17 punts del descens. Ens varem quedar tots perplexes!. Explico això, per que sempre trobarem algú que malgrat les coses vagin bé, ell les seguirà veient de color negre. I es que d’aquests, a l’afició “nastiquera”, hi ha uns quants.
Enguany, tenim una de les millors plantilles dels últims temps. Quan les “circumstàncies” ens han respectat, hem jugat de conya. Tenim equip per afrontar qualsevol repte, inclús el de pujar a primera divisió. De tota manera, i acabo, us recordo (i segurament em faré pesat), que no fa tants anys el Nàstic era “carn” de segona B “insecula seculorum”, i fins i tot de vegades fent l’ullet a la tercera divisió. Per tant nois – i noies -, gaudim de la segona A que no és broma.
Salut!
15 d’oct. 2007
MIQUEL STROGOFF - ANÒNIM IL·LUSTRE ( I )
Això dels blocs, és com a mínim curiós.
Des de que vaig començar aquest bloc, suposo que com tothom, he rebut tot tipus de comentaris i de intervencions. Hi ha gent que no conec de res, però per aquelles coses que passen, han entrat, i depenent del tema, han dit la seva. Posteriorment, jo he entrat als seus blocs (bastant més currats que el meu, tot s'ha de dir), i també he dit la meva. Mica en mica, es va creant un vincle, que, sense saber ben bé perquè, et va agradant. Poc a poc, vas afegint blocs amics a la llista que teniu a la vostra dreta. També hi ha blocs d'amics meus, que aquests si, saps qui són, els coneixes, i, evidentment, no dubtes ni un moment en posar-los a la llista.
Hi ha però, també, la figura de l'anònim. Respecte als anònims, jo faria algunes diferències. Hi ha l'anònim que per qüestions diverses no te obert el seu bloc i va navegant d'un bloc a un altre dient la seva (sovint amb pseudònim), i d'aquesta manera enriqueix la blogosfera tarragonina amb les seves aportacions i opinions. Hi ha l'altre anònim que aprofitant que ningú el coneix, va desbarrant per aqui i per allà (de vegades amb més raó que un sant, però li fallen les formes).
Des de fa algunes setmanes que per aquest bloc que esteu llegint, hi passen alguns anònims. Són anónims del primer grup. I el que és millor, amb un gran sentit de l'humor. I que voleu que us digui, els hi he agafat carinyo. I és per aquest carinyo que els hi vull dedicar un comentari. Avui començaré pel Miquel Strogoff. La "nostra relació", comença a finals d'agost amb motiu d'un comentari que faig sobre les Festes de Santa Tecla. Em va fer una sèrie de reflexions sobre les festes (amb molt de criteri, tot s'ha de dir), i diguem-ne, que a partir d'aquell moment, em va donar que pensar. La meva neurona està una mica emprenyada, per que vivia molt tranquil·la i ara té una mica més de feina. El motiu es que al no conèixer a la persona a la qual t'estàs adreçant has de fer un esforç per entendre el que t'està dient (no per que no s'expressi bé, si no per que no tens els "codigs" i/o les referències que tens amb les persones que coneixes), i a la vegada tu també has d'utilitzar paraules i expressions que segurament amb coneguts o amics ja les donaries per suposades.
Ara el Miquel Strogoff, porta uns dies que no em diu res (la qual cosa em té una mica mosquejat), i ja el trobo a faltar. Per tant, faig una crida gairebé desesperada per recuperar la "comunicació bloquera" amb aquest crack de la comunicació escrita.
Au!, queda dit. La setmana que ve, parlaré d'un altre anónim que també és habitual per aquestes contrades bloqueres: en Ricardo Santiago. (el que passa es que no se quina imatge haig de posar...) :-)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)