EL VALSET

Estiu de l’any 1987 ó 1988 (ara no ho se segur), diria que era per la revetlla de Sant Joan a la platja del Miracle (últimament bressol de taurons), uns desconeguts van tocar mentre la penya ballava. El nom del grup era ben peculiar “Els Pets”. Reconec que vaig anar encuriosit pel nom, i per saber que coi cantaven aquells paios.

Quan van pujar damunt l’escenari vaig estar observant-los, quiet, sense ballar. Reconec que a les primeres de canvi, malgrat que el so deixava molt que desitjar, em van agradar bastant. L’endemà vaig estar buscant a veure si hi havia alguna cosa editada per escoltar-los amb el so que dona un estudi de gravació, i per anar seguint les lletres. Que de vegades al Lluís Gavaldà quan canta, no l’entenc gaire.
La qüestió es que em vaig haver d’esperar uns mesos fins que va sortir el seu primer LP. Si, LP, heu llegit bé. És allò negre de vinil que dona tombs damunt d’un plat giratori. I es que en aquells temps no hi havia CD’s.
Doncs el que deia, em vaig comprar el primer LP ("Els Pets"), i em vaig enamorar. Reivindicacions nacionals i d’idioma (“No hi ha prou amb ser català”; “Terra Billy”, escatologia (m’encanta “Qui s’ha llufat?”!!), i tendresa (“Vespre”). Bon començament. Després vindria el “Calla i balla”. Brutal. I amb el pas dels anys van anant traient treballs al mercat que jo puntualment he anat comprant. Amb Els Pets m’he anat fent gran escoltant les seves cançons, anant als seus concerts... Ells també com a grup han anat madurant i això es nota en les seves cançons quan ens anem apropant als darrers treballs. Ara, quan sóc a la quarantena ha sortit el darrer treball: “Com anar al cel i tornar”. Hi ha cançons dolces: “Cançó d’amor # 398”; colpidores “Faig saber”, però hi ha una que realment m’ha tocat la fibra sensible: “Valset”.
Suposo que pel fet de ser pare d’una nena encantadora i dolça com la mel, aquesta cançó em fa emocionar. És una cançó que el “Lluís Gavaldà” li dedica al seu fill, el Lluc. És una cançó que us recomano fervorosament.
Els papes i les mames ens entendrim quan sentim aquesta cançó. És senzilla, però molt tendre. Fuig dels tòpics. No és carrinclona. És poètica, tranquil·la, pausada... En definitiva, que t’has lluït paio!!.

Enhorabona... i moltes gràcies.!.

SERRAT-SABINA, SABINA-SERRAT

Amb una mica de retard, però voldria explicar el gran concert que van donar aquest parell de monstres. Tinc que reconèixer que jo no les tenia totes. Anava amb certes reticències, ja que entre l’infart del Sabina i el càncer del Serrat em feia pensar que seria una coseta ràpida per omplir l’expedient i cap a casa. Pensem també que els dos tenen una edat, i que això també pot pesar.
Tot el contrari. Són els putos amos!. Una bandera pirata i la bandera republicana presidia el sostre de l’escenari. Dues pantalles gegants a banda i banda de l’escenari facilitaven la visió per a les persones que com jo, estàvem una mica lluny.
Van començar amb “Hoy puede ser un gran dia” de Serrat, barrejada amb “ocupen su localidad” de Sabina. Això era la premonició de que aquella nit seria especial. Hores abans el Nàstic li havia clavat 4 al Poli Ejido... felicitat completa.
L’esplanada del mercadet de Bonavista estava plena a vessar. Milers de goles varem cantar les cançons que s’anaven succeint. El Serrat feia de mestre de cerimònies. Jugava a casa i això és va notar en tot moment. Va recordar els seus temps a la “Universitat Laboral”. La complicitat del públic va ser total.
Entre mig de bromes i comentaris irònics fent referència a les seves edats i ensurts, es va poder comprovar que no només són dos cantants que van de gira junts. Allà hi havia alguna cosa més. Hi havia molta química... molta complicitat.

Ignoro si era la primera vegada que Sabina venia a Tarragona, però jo no el recordo en cap concert. Ràpidament es va posar el públic a la butxaca (si no el tenia ja), cantant “Contigo” en català i el Serrat responent en castellà. A partir d’aquí bromes entre ells, canvis de vestuari, i molt molt bon rollo. I el públic entregat al seus peus.

Moments especials van ser quan van sonar les cançons “Serratianas” i “Sabineres” per excel·lència. D’una banda Sabina cantant “Tu nombre me sabe a yerba” i “No hago otra cosa que pensar en ti”... això si amb el seu inseparable “bombín”.
Serrat va correspondre amb “Señora”, “Princesa” i “Peces de ciudad”. Després cadascú a “lo seu”. Sabina amb “Noche de boda”, “19 dias y 500 noches”, “Ruido”, “Y sin embargo, te quiero”; i el Serrat amb “Mediterraneo”, “Penelope”, “Paraules d’amor”...
Després tornem-hi que no ha estat res. Van cantar junts “La del pirata cojo”, “Lucía”, “Que se llama soledad”, “Para la libertad”.
Més de dues hores de concert de dos mestres. Dos monstres. Quan cantava el Sabina, el Serrat, tot ell, se seia com si fos en una terrassa de la Plaça de la Font, i anava bevent (en copa) un vinet blanc (amb la seva corresponent glaçonera) que suposo que devia ser de la seva bodega. Una cadira i una taula, un vinet blanc fresquet, la ciutat on l’ha vist en la seva joventut i el Sabina cantant... que més es pot demanar?. Els papers es canviaven quan li tocava cantar al Serrat. Això si, cap dels dos va fumar.

Diuen que per les festes de Nadal sortirà a la venda el cd i el dvd d’aquesta gira “Dos pajaros de un tiro”.

Aquest any, els reis es faran un fart de repartir cançons de dos republicans. És clar que aquests reis, son mags i d’orient.

Llàstima.

LA “NOVA” RAMBLA

Els que tenim una certa edat, o sigui que passem dels 40, tenim ben fresca a la memòria com era la Rambla Nova de Tarragona cap allà els anys 80. Era una Rambla que el terra era d’asfalt, i que, gustos i opinions a banda, a mi no em desagradava. Com a mínim, els dies que plovia no relliscaves.

Després van venir les “famoses” rajoles que va posar l’Alcalde Josep M. Recasens i que tantes queixes, o no, van aixecar.

Ara, gairebé 30 anys després, i degut a la instal·lació del mercadet a la Rambla, s’ha optat per asfaltar de manera provisional els dos trams on hi havia les “famoses” rajoles per que els camions amb el pes les feien malbé.

Com a mesura, em sembla perfecte (per a mi ja ho podrien deixar així), el que passa es que “canta” com un flabiol.

Jo, sóc de la opinió que quan el mercadet torni a la Plaça Corsini, es posin les mateixes rajoles que hi ha al tram de rambla que abans coneixíem per “Conde Vallellano”. Són de color fosc (així no fem “estampadets” al llarg i ample de la Rambla, i el que és més important, quan plou no tens por de trencar-te una cama.