Gelat. Així em vaig quedar quan em van dir que t'havies marxat; així de sobte. Per què les grans persones marxen abans d'hora?. No vull caure en tòpics, però, jo et definiria com una gran persona. Sempre que coincidiem en alguna tertúlia (o bé a Onda Rambla o bé a Tarragona Ràdio), pensava: "avui no cridarem massa, hi ha el Navarro...". I es que tu eres així amic, un paio templat, educat, un cavaller. Mai una paraula mes forta que l'altre, gran a les tertúlies i gran fora dels micros. Com ha de ser.
Ara que tothom parla de tu, m'he adonat que tampoc tenies el cul quiet. Estaves a mil llocs!. Que si catequista, que si als antics alumnes de la Salle, que si Gerent de l'Auditori Josep Carreras de Vilaseca, nastiquero il·lustre... senties la teva ciutat i te la estimaves.
Avui he passat un moment pel Saló de Plens, i he deixat una nota al llibre de condols. No estava molt inspirat, no em facis cas. No m'agraden fer aquests papers. No m'agraden els condols, ni els enterros; suposo, però, que no em quedarà mes remei que anar al meu, però intento viure en intimitat aquests moments. Ja em perdonaràs.
No res amic, jo ho deixo aqui. Et volia retre aquest petit homenatge, sentit això si, per que t'aprecio, i t'apreciaré sempre com tants i tants tarragonins i tarragonines que t'han conegut.
Una abraçada ben forta a la familia i molts ànims.
Fins sempre amic!
